El camí dels morts

L’any vinent serà Any Amorós. L’escriptor, poeta, dramaturg i polític reusenc Xavier Amorós, que ha mort aquesta setmana, n’hauria fet 100 el 2023. Tot un segle amb el cap ben clar i amb prou lucidesa per explicar-lo ja sigui en vers, ja sigui en crònica, ja sigui en prosa. Testimoni de totes les convulsions que han suposat aquests cent anys, de dictadures, guerres, gana, pandèmies, i il·lusions a cada moment. Amorós, una de les grans figures literàries del país, que ja fos des de rere els aparadors de Las Américas, botiga de teixits al detall i a l’engròs del carrer Llovera, i des de l’experiència comercial el va fer arrencar la Unió de Botiguers, i promoure les bases de l’associació arreu de Catalunya; ja sigui des dels finestrals del Centre de Lectura. Ja sigui des de tantes i tantes entitats reusenques en què va estar implicat, ja sigui també des d’El Punt Avui. De la lluita antifranquista a les eleccions al Senat per l’Entesa de Josep Benet el 79, i després pel PSC, de qui també va ser regidor a l’Ajuntament. Creu de Sant Jordi, Fill il·lustre, premi Carles Riba, doctor honoris causa de la URV, reconeixements en vida. Vaig tenir l’honor de representar un monòleg seu, en el muntatge El mort que simultaniejava 15 monòlegs al voltant de la idea de la mort i que es va representar a les llotges del Teatre Fortuny de Reus l’any 2008. I allí Amorós feia servir, a més de la seva capacitat descriptiva de com era un enterrament amb cotxe de cavalls i tota la pompa pertinent, una càrrega irònica que també destil·la bona part de la seva obra. Pensava en els morts literats que tenen el seu any de recordatori mediàtic i social, com passa aquest any amb Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Guillem Viladot, i Pasolini i Joyce. I com amb la mort en descobrim la vida i obra i trajectòria que ells han fet sense esperar-nos. De manera que els que anem al darrere hem de fer els deures per posar-nos al dia, per saber com era el món quan no hi érem, i per entendre’l ara que hi som.