Opinió

Ombres d’estiu

‘L’illa de Bergman’

Em fa il·lusió que aquest cap de setmana es projecti L’illa de Bergman (Bergman Island, 2021) al cinema del poble de la costa on estic vivint. Vaig veure aquest film de Mia Hansen-Løve fa poc més d’un any a Canes en una edició del festival que, a causa de la covid-19, va celebrar-se excepcionalment a primers de juliol. L’illa és, evidentment, Farö, al Bàltic. Bergman va rodar-hi diverses pel·lícules (com ara Persona, en què, tot i que hi arriben a finals d’estiu, una llum crua a vegades encega Elizabeth/Liv Ullmann i Alma/Bibi Andersson) i, a la platja de Hammers, hi va fer construir als anys seixanta una casa on s’hi va instal·lar al final de la seva vida. El cas és que, convertida l’illa en un lloc de pelegrinatge en el qual fins s’hi organitzen “safaris” (sic) per visitar els llocs on va rodar Bergman, un director (Tim Roth) i una guionista (Vicky Krieps) arriben un estiu a Farö per treballar en els seus projectes: la casa de Hammars ara és una residència d’artistes. Formen una parella en crisi, però, a diferència de Bergman, que afrontava brutalment tals conflictes, Hansen-Løve (palpitant-hi la pròpia separació d’Olivier Assayas) sembla esquivar-ho. Prefereix desdramatitzar-ho seguint les passejades (o els volts en bicicleta) dels personatges per l’illa, de la qual algú diu que resulta agradable a l’estiu però que una altra cosa és passar-hi l’hivern. Hi ha un respecte per Bergman, però mantenint-hi una certa distància. En tot cas, Hansen-Løve fa que Vicki Krieps, després de veure’n una pel·lícula, digui una cosa molt afinada sobre el cineasta suec: “Fa mal sense que deixis d’estimar-lo.” Demà: Molt soroll per res (Kenneth Branagh, 1993).

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.