Opinió

Ombres d’estiu

‘Estiu del 42’

La iniciació en el sexe i en l’amor, com també en el dolor de la pèrdua i en la consciència de la mort, fa que passi de l’Estiu del 95, de François Ozon, a l’Estiu del 42 (1971), pel·lícula de Robert Mulligan que, amb guió del mateix escriptor, adapta una novel·la d’inspiració autobiogràfica de Herman Raucher. A l’illa de Nantucket (Massachusetts), el port de la qual és un referent a Moby Dick, tres adolescents passen l’estiu a la platja, on en una ocasió observen (o el seu desig sexual fa que ho imaginin?) parelles abraçant-se. Sovint s’hi avorreixen, sense saber massa què fer. Un dels adolescents, Hermie, ensopega un dia amb una dona (Dorothy, una esplèndida Jennifer O’Neill) quan ella surt d’una botiga carregada de bosses. El noi s’ofereix per dur-les fins a la casa (podria haver-la pintat Edward Hopper) on ella viu, en un turonet davant de la platja. Dorothy està casada, però l’espòs no hi és: combat a la II Guerra Mundial. Hermie, fascinat per la dona, l’espia i es fa el trobadís. Fins que, una nit, ella el cita a casa seva. Entrant-hi, el noi llegeix un telegrama deixat sobre una taula: el marit de Dorothy ha mort. Amb llàgrimes als ulls, ballen i després fan l’amor. Tot és delicat, amb aquella música malenconiosa de Michel Legrand, i a la vegada trist i desassossegant. Hermie mai més veurà Dorothy, que se’n va de l’illa deixant-li una carta amb el desig de no haver-li fet mal. Passats els anys, ell la recorda així: “L’estiu del 42, em va passar una cosa esglaiadora i desconcertant. Ningú m’ha fet sentir tan segur i alhora tan insegur, tan important i alhora tan insignificant.” Demà: Què veiem quan mirem cap al cel? (Alexandre Koberidze, 2021)

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.