Opinió

En Josep, de Rosa dels Vents

A Garrigàs hi aportava sempre el toc d’alta qualitat quant al menjar i el beure

Ben poques ocasions he tingut en la vida de tractar gent com en Josep Pagès, tot i que, per la meva feina, he estat en contacte amb personatges famosos, populars, savis, artistes i tot això. Però com ell, grandíssim empresari i expert financer, amb el seu fer i estar tan senzill, humà i de tracte tan afable com sincer, ben pocs n’he conegut. Els podria comptar amb els dits d’una mà, i encara me’n sobraria algun.

I vet aquí que en Josep, en plena etapa de creixement laboral, en ple trajecte ascendent en els negocis i en la vida personal, ens ha deixat per sempre. Els que el vam conèixer el trobarem molt a faltar, i em refereixo ara i aquí a una colla d’amics que de tant en tant ens trobàvem en un mas a Garrigàs on celebràvem la gran festa de l’amistat. Ja res no serà com abans, els records entranyables han quedat només en això: en records. I és que, ara no fa pas gaire, ens va deixar la Pilar (Pili, li deia sempre en Joan), l’autèntica ànima de les trobades festives amicals, i ara ens ha deixat en Josep Pagès, el model de persona per emmirallar-s’hi –parlo per mi almenys–. Discret, generós, savi i senzill, enfeinat però tothora cordial, atent i amatent, a Garrigàs hi aportava sempre el toc d’alta qualitat quant al menjar i el beure: els millors calçots més frescos, els primers bolets, gambes i musclos de la nit anterior, les excel·lents cebes italianes confitades que trobava al mercat del Lleó...

I és clar, després de la bona taula, la gran sobretaula. Se’ns hi feia fosc, a Garrigàs, perquè no acabàvem mai els temes de conversa, que sovint, orquestrats per un conegut músic figuerenc, esdevenien polèmics, fosforescents, apassionats.

En Josep, però, mai no s’esverava, tot s’ho mirava i prenia amb una distància amable, amb un tarannà savi i discret. I això és el que valoràvem d’ell: podia mirar-nos a tots per sobre del muscle, però ni ho va intentar mai, la seva bonhomia i el bon caràcter n’esborraven qualsevol rastre. Un dia li vaig dir: “Josep, ets un autèntic sant laic”, i ell em respongué que tant de bo. Sí, que ho era: home d’agnosticisme militant però obert a idees i pensaments, tot li interessava. Els amics ho eren tot per a ell, com ho serà sempre el seu record per a nosaltres, amén (no t’inquietis, Josep: “amén” només vol dir “que sigui així”).

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.