Opinió

Tribuna

Els meus problemes amb el pes

“Avui les nenes potser ja no han de sentir la humiliació que el seu pes es comenti a la classe, però veuen el Tik-tok i Instagram cada dia.

Els meus problemes amb el pes van començar quan tenia 13 anys a l’estació de la Renfe del centre de Sabadell; anava amb el meu pare a Barcelona i esperàvem avorridament el següent tren, hi havia una bàscula i m’hi va fer pujar, va ficar una moneda i quan va veure el resultat es va escandalitzar, pesava 56 quilos i només tenia 13 anys. Això de 56 quilos amb només 13 anys ho va dir a qualsevol ésser humà que es creués en el seu camí; en primer lloc a tota la família, però també a tots els seus amics i clients del bar. Era evident que ho deia com alguna cosa terrible, horrorosa i inadmissible. Poc després ens van fer una revisió mèdica a l’escola, ens van pesar i era la noia més grassa de la classe. Les mestres van compartir el meu pes amb tothom, amb tota la meva classe, i ho comentaven entre elles: “Només té 13 anys i ja pesa 56 quilos.” Estava tan avergonyida, sentia tant menyspreu pel meu cos que vaig demanar una vegada i altra als meus pares que em portessin a un metge per mirar de perdre pes. El metge em va dir que estava en el meu pes normal, ja que la qüestió no és que pesés 56 quilos sinó que ja feia 1,71 cm d’altura. No havia de perdre pes, no havia de fer res, estava perfecta. Però ja era massa tard, m’era igual que fos la noia més alta de la classe, volia perdre pes, com fos. I aquí vaig començar una relació de restriccions i d’ingesta descontrolada, una relació estranya amb el menjar, de dietes i dietes, i d’anar-me engreixant a mesura que feia més dietes. Miro les fotografies de la meva joventut, i estava molt bé, però malgrat tot no em sentia a gust amb mi mateixa, sempre massa grassa, sempre avergonyida, sempre menyspreant-me profundament per no tenir el pes que tocava.

És igual que el Ministeri d’Igualtat faci una campanya sobre la diversitat dels cossos sense complexos, per superar els estereotips i la violència estètica (a banda de la ficada de gamba d’haver utilitzat sense permís les models de l’anunci), el món no reivindica la diversitat dels cossos, i si de cas com el gai amanerat de les sèries dels vuitanta, som la dona excepció, hi ha la Lizzo i alguna actriu que sovint els fan fer papers de tia bèstia. Les revistes d’aquest mes parlen (ho he consultat) dels següents temes: del nou dejuni intermitent, com menjar de tot sense guanyar pes, com fer dieta sense perdre energia, com estrenar un cos nou aquest estiu, i com perdre 5 quilos en 20 dies. No veig cap sèrie, ni portada de revista, ni presentadora de telenotícies, ni directora de programa de ràdio o de televisió que tinguin excés, segur que hi ha alguna dona excepció però estem infrarepresentades, i si sortim és com a símbol d’integració i de normalitat que ni de bon tros és habitual.

El pes crec que és un problema per a totes les dones, estiguin o no en el seu pes, van tenir greus problemes amb el cos, l’alimentació i el terror d’engreixar-se Amy Winehouse, Audrey Hepburn, Marilyn Monroe, Maria Callas... No sé com ho hem de fer, perquè hi ha tanta pressió amb el pes que pot provocar just el contrari, una ansietat pel menjar que converteixi una activitat necessària i plaent en un espai ple de frustració i ambivalències. Un món que ens diu que hem d’estar primes justament amb una economia que guanya milions i milions procurant que ens aprimem.

Jo segueixo volent aprimar-me (és un tema de salut!), quaranta anys més tard d’aquella tarda a l’estació de la Renfe, però avui sé que no penso menysprear-me ni un sol dia més. Avui repasso cada etapa de la meva vida, i em vaig odiar d’adolescent, quan vaig deixar de fumar i vaig guanyar pes, quan en la menopausa vaig guanyar alguns quilos. I em sap greu, no m’ho mereixia, havia de tenir una relació positiva amb mi i el menjar, una relació sana, serena, sense extrems ni menyspreu. Avui soc una dona de 53 anys, que encara evita mirar-se als miralls per no veure’s grassa, però no vull arribar als 80 –si tinc sort– sense estimar-me avui. Estimar-me procurant, com sempre i un cop més, això de perdre pes.

Cap procés de salut és factible i reeixit des de l’autoodi. Però quan ets jove, quan encara ets una nena, és quan t’ensenyen l’única mesura correcta; avui les nenes potser ja no han de sentir la humiliació que el seu pes es comenti a la classe, però veuen el Tik-tok i Instagram cada dia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.