Opinió

Raça humana

El pa que s’hi dona

Ara fa quaranta anys, al mes d’agost era molt difícil trobar pa. Les vacances dels nostres forners i forneres ho complicaven força i no era estrany haver de fer una bona passejada per trobar alguna fleca oberta a les nostres ciutats. En aquest temps han canviat moltes coses. Una de les més evidents és que ara ens surt el pa per les orelles. El més curiós del cas és que de forns de veritat gairebé ja no n’hi ha. Però tenim els nostres carrers plens de franquícies de pseudoforns, molt sovint amb servei de pseudocafè, totes elles obertes els 365 dies de l’any. Ben bé, em costa d’entendre l’estratègia empresarial que tenen al darrere perquè, de vegades, en poc més de 100 metres en podem trobar tres o quatre. Diria que no hi ha prou boca per a tant pa. Aquesta profusió de forns de pa d’ínfima qualitat em recorda el que deia Josep Pla: “De vegades baixo a la ciutat per veure els aparadors i saber el que no necessito.” Els aparadors parlen molt dels canvis socials. Ara els aparadors són iguals a tot arreu, les mateixes franquícies de moda, els mateixos restaurants de menjar ràpid, els mateixos supermercats. Pel camí hi hem perdut una mica tots. Els clients, qualitat i possibilitats d’elecció. Els treballadors han perdut condicions laborals i aprenentatge d’un ofici. Els propietaris d’aquests negocis no sé ben bé si hi guanyen o hi perden, però abaixen la persiana amb la mateixa facilitat amb què la pugen. Ben pensat, tant de bo no deixem mai de fer una bona passejada per poder comprar el pa al nostre forn artesà i mirem així de conservar una mica un patrimoni comercial que està tristament desapareixent.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.