Opinió

Vicenç Pagès i nosaltres

A ‘La música i nosaltres’ va aplegar articles sobre els seus mites rockers i músics més propers

La mort de l’escrip­tor Vicenç Pagès Jordà, amb només 58 anys, ha pro­vo­cat en les últi­mes set­ma­nes tot tipus de reac­ci­ons i arti­cles que, ama­rats de tris­tesa, el reco­nei­xien com un dels grans pro­sis­tes de la seva gene­ració. Un fet inqüesti­o­na­ble. Però l’escrip­tor figue­renc era també un home de cul­tura en el sen­tit més ampli, cinèfil i també melòman, com ho va demos­trar en el lli­bre La música i nosal­tres. Una mirada als anys de la Tran­sició ( Qua­derns de la Font del Car­gol , 2017), on va reu­nir una quin­zena d’arti­cles publi­cats a El Punt Avui i El Periódico, sobre els seus mites rockers de joven­tut: unes influències que, com reco­nei­xia, l’havien con­ver­tit tant en la per­sona que era com les des­co­ber­tes literàries que havia anat fent en paral·lel durant aquells anys iniciàtics en què l’indi­vidu ben pre­dis­po­sat troba en els lli­bres, els dis­cos, les pel·lícules i l’art en gene­ral una vida poten­ci­al­ment millor.

Em va agra­dar La música i nosal­tres ja des de la por­tada: una foto de Joe Strum­mer cor­res­po­nent al con­cert que The Clash havia fet el 27 d’abril del 1981 a l’antic pavelló del Joven­tut de Bada­lona, la seva única actu­ació a Cata­lu­nya. Com les altres fotos del lli­bre, estava sig­nada per Fran­cesc Fàbre­gas, col·labo­ra­dor històric de la premsa rockera des de l’època de Vibra­ci­o­nes, una de les revis­tes que, jun­ta­ment amb l’encara activa Popu­lar 1, cons­tituïen una part fona­men­tal de la dieta lec­tora del jove Pagès, en aque­lla Figue­res dels anys 70 i pri­mers 80 que estava lluny d’ima­gi­nar que algun dia aco­lli­ria fes­ti­vals musi­cals mul­ti­tu­di­na­ris. Amb un pro­emi titu­lat Nick Hornby i nosal­tres, en què Pagès citava 31 songs, d’aquest escrip­tor i també melòman britànic, com “un dels lli­bres més fres­cos i sin­gu­lars sobre lite­ra­tura que conec”, l’autor empor­danès obria un lli­bre divi­dit en dues parts: en la pri­mera aple­gava arti­cles dedi­cats a artis­tes com ara Serge Gains­bourg, ABBA, AC/DC, Bowie i Johnny Rot­ten (Sex Pis­tols) com­pa­rats amb Dalí com a “pro­fes­si­o­nals de l’escàndol”. Els arti­cles de la segona part esta­ven cen­trats en refe­rents més pro­pers, de la Nova Cançó a Manel, amb encer­ta­des refle­xi­ons sobre per què a Cata­lu­nya no va haver-hi una movida com la de Madrid. “Vicenç Pagès Jordà volia ser músic però ha aca­bat escri­vint novel·les...”, diu la nota biogràfica de la solapa. “Canta a la dutxa i encara gràcies”. Un plaer haver-te cone­gut i lle­git.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia