Opinió

De reüll

Temps de recerca

Els cubells de la brossa del franquisme continuen sense no ja haver-se reciclat sinó ni tan sols haver-se obert per mirar què coi contenen. En una d’aquestes bosses de merda heretada, hi tenim les obres d’art salvades per la República que els homes del règim mai van lliurar als seus propietaris. Les raons van ser múltiples, i els destins, també: residències particulars, edificis oficials, esglésies i museus públics. Sobre el tema, silenciat per l’anòmala democràcia espanyola, per fi s’hi ha posat la lupa. Però compte: políticament, socialment i informativament, s’ha de tractar amb total seriositat, no amb la declaració, la conversa de bar o el titular fàcils. Abans que res, hem de voler saber com va succeir tot, amb màxim detall, perquè el més trist és que en som uns complets ignorants. I això és feina dels historiadors, per als quals hem d’exigir que tinguin els recursos per poder desplegar les investigacions; que se’ls obrin les portes de tots els arxius; que quan arribin a conclusions les puguin difondre en publicacions, congressos..., i que quan es discuteixi la política de restitucions, complexíssima, no se’ls aparti del debat. El tuf és pestilent, però, sisplau, no utilitzem ambientadors per camuflar-lo amb pressa perquè ens continuarà amargant l’existència.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.