Opinió

opinió

Venim d’un silenci

La gent que vivia al nostre costat el patiment se’l guardava ben endins

Durant cinc dime­cres, per TV3, hem cone­gut les històries col­pi­do­res dels avis i àvies de l’Andreu Bue­na­fu­ente, la Beth, en Peyu, l’Albert Om, la Natza Far­rer. Amb una emoció que tras­pas­sava la pan­ta­lla hem pogut cons­ta­tar, com diu l’Eloi Vila, magnífic con­duc­tor del pro­grama, que “no tenim resolt el trauma de la guerra civil”. La gent que vivia al nos­tre cos­tat el pati­ment se’l guar­dava ben endins. Per molt que hagues­sin sigut pro­ta­go­nis­tes direc­tes d’unes immen­ses penúries, no en deien res ni als seus fills ni a ningú. No havien girat full, no. Com es podien obli­dar unes vivències tan dures? Les man­te­nien en el seu inte­rior amb un dolor intens incapaç de sor­tir de les entra­nyes per dir-ne un sol mot.

“Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg”, can­tava en Rai­mon. Aquest silenci, aquest des­co­nei­xe­ment, es va fer pal­pa­ble en les cinc històries per­so­nals de Quanta guerra vis­tes fa poc per la tele. Un exem­ple del que ha reg­nat a les cases dels vençuts. Durant massa temps el relat ha estat emmor­das­sat. No es gosava par­lar-ne.

“Aquí no va pas­sar res, perds el temps.” Aquesta és la res­posta més comuna que rebia Eugeni Cai­reta quan pre­gun­tava a la gent del poble, men­tre feia el tre­ball de camp per pre­pa­rar el lli­bre La Guerra Civil a Santa Coloma de Far­ners, que es va aca­bar publi­cant el 1991. Sabem, i ens consta, que hi va haver colo­mencs que van morir a la bata­lla de l’Ebre, com ara en Josep Solà. Joves que van mar­xar a l’exili i que ja no van tor­nar, com per exem­ple l’Emili Cal­vet. Més de cent repre­sa­li­ats, com ara en Josep Turon, en Bal­ta­sar Alsina i el seu fill Pepet. Sis homes foren afu­se­llats, com per exem­ple en Lluís Mon, pri­mer bat­lle del període bèl·lic. I no havia pas­sat res. Un veí, ara, explica que ell era un nen quan un dia amb la seva àvia van anar a la presó de Girona a veure-hi el seu oncle Pepet. Quan hi van arri­bar els van comu­ni­car que aquell mateix matí l’havien afu­se­llat. La mare del difunt, l’àvia, amb una valen­tia i ente­resa fora de lloc, el va aga­far de la mà per diri­gir-se al cemen­tiri on els cos­sos esta­ven amun­te­gats l’un sobre l’altre en una fossa comuna. Fa poc la família va esbri­nar com va ser el judici on es va dic­tar la ter­ri­ble sentència d’aquest colo­menc. Una història com­mo­ve­dora que, com tan­tes, havia estat guar­dada al calaix més amarg de la memòria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia