Encara val la pena patir per amor?

Ser algú del teu temps sig­ni­fica també escol­tar la música del teu temps; amb la música, espe­ci­al­ment de joves, apre­nem a ser qui repre­senta que hauríem de ser, com hauríem d’esti­mar, com hauríem de com­por­tar-nos en matèria amo­rosa. Jo vaig créixer amb cançons com ara A little Res­pect, del grup britànic Era­sure, que deia “I’m so in Love with you, I’ll be fore­ver blue” o Mis­sing your, de John Waite, o el famós Not­hing com­pa­res to you, de la Sinead O’Con­nor. En gene­ral eren cançons on ens ense­nya­ven que l’amor valia el seu pes en llàgri­mes. Avui escolto els èxits del moment, amb C. Tan­gana, Bad Gyal, Bad Bunny, etc. I cons­tato diver­ses coses:

• El man­dat de gènere és abso­lut i les cançons estan ple­nes d’al·lusi­ons al sexe femení i mas­culí ben dife­ren­ciat. Per tant, el man­dat de gènere és més evi­dent que mai (cal ser molt home, molt dona i molt hete­ro­se­xual). • Cal ser també hiper­se­xual, i saber fer totes les postu­res sexu­als i estar obert a tenir mol­tes pare­lles. • Les al·lusi­ons sexu­als són cons­tants, lite­rals, sovint direc­ta­ment por­nogràfiques. • Cal tenir molts diners, ser molt con­su­mista i poder com­prar les mar­ques més cares. • Patir d’amor és ser molt imbècil. “Tu me par­tiste el corazón. Pero, mi amor, no hay pro­blema, ahora puedo rega­lar un peda­cito a cada nena” (Maluma, Corazón). Per triar-ne una entre cen­te­nars.

En la història de la nos­tra civi­lit­zació, tro­bem en pri­mer lloc l’amor cortès. Els pati­ments de l’amor no cor­res­post ser­vien per puri­fi­car l’ànima de l’ena­mo­rat. I el pati­ment amorós cons­ti­tu­eix pre­ci­sa­ment la font de la ins­pi­ració poètica per als tro­ba­dors i les tro­bai­ritz. Avui el pati­ment amorós cal ser ampu­tat, perquè no hi ha res de noble en el pati­ment, res neces­sari, cap apre­nen­tatge, cap millo­ra­ment de l’ànima. Patir d’amor avui va en con­tra d’una existència hedo­nista i uti­litària. Com diu la sociòloga Eva Illouz, el pati­ment amorós és inter­pre­tat com un desen­vo­lu­pa­ment psi­cològic defectuós i una amenaça fona­men­tal sobre l’auto­es­tima i el valor indi­vi­dual. Avui, el desen­vo­lu­pa­ment sa del caràcter es mani­festa a través d’una alta capa­ci­tat de superar el pati­ment, o encara millor, d’evi­tar-lo com­ple­ta­ment. El pati­ment romàntic ja no és vist com una part impor­tant de la for­mació del caràcter sinó una amenaça al propi jo.

El desig amorós també ha can­viat pro­fun­da­ment, és molt difícil avui fixar l’atenció en un sol sub­jecte. Hi ha massa oferta sexual, tot i que no hi ha igual­tat de gènere, però aquest seria un tema per a un altre arti­cle d’opinió. Avui infi­ni­tat d’apli­ca­ci­ons por­ten l’amor a una eco­no­mia de l’abundància. No hi ha una cul­tura de l’esforç, del pati­ment en l’amor (l’abundància d’opci­ons i pos­si­bi­li­tats fan que no val­gui gens la pena ni patir gaire ni patir massa temps, perquè les pos­si­bi­li­tats es mul­ti­pli­quen cons­tant­ment).

Cançons com Tití me pre­guntó, de Bad Bunny: Tití me pre­guntó si tengo muc­has novias, muc­has novias. Hoy tengo a una, mañana a otra. Ey, pero no hay boda.” També per als joves és un supòsit nor­ma­tiu, un model de com esti­mar, com ser joves, com viure l’amor. I això sig­ni­fica una pèrdua total de la passió, de la inten­si­tat emo­ci­o­nal, tot ple­gat suposa una pèrdua de valors impor­tant en la nos­tra cul­tura. Si el sen­ti­ment més potent i tota­lit­za­dor es ges­ti­ona amb tanta faci­li­tat, això ens aboca, necessària­ment, a ser menys empàtics, menys sus­cep­ti­bles a les neces­si­tats dels altres, més reti­cents a con­nec­tar-nos amb els altres a través de la passió i el com­promís (la passió fa mal, el com­promís treu auto­no­mia).

Esti­mar, com he dit sem­pre en els meus lli­bres, implica la pos­si­bi­li­tat de ser ferit, esti­mar sem­pre és ofe­rir la pròpia vul­ne­ra­bi­li­tat. I això és molt més interes­sant que, com diria Fra­zen, “el somni anes­te­siat d’auto­su­ficiència i tec­no­lo­gia”. Viure fa mal, i viure sense haver patit sig­ni­fica no haver vis­cut. Si el tri­omf de l’amor modern és el des­pre­ni­ment, les con­seqüències són la des­vin­cu­lació dels altres. L’amor ens pot donar cer­te­ses, ens pot fer sen­tir anco­rats en el propi jo, saber qui som, què sen­tim, com volem esti­mar. Una hiper­se­xu­a­li­tat mer­can­ti­lit­zada ens impe­deix crear vin­cles inten­sos, sig­ni­fi­ca­tius, inte­grals. L’amor així no ens fa més lliu­res, ens fa més indi­vi­du­als i més soli­ta­ris, i cal no obli­dar que l’indi­vi­du­a­lisme és el tri­omf suprem del capi­ta­lisme.