Opinió

De set en set

Peter Punk

No conec ningú del meu entorn imme­diat que no hagi sucum­bit alguna vegada a les urpes de la síndrome de Peter Pan –apli­cat a elles, la cosa se’n diu síndrome de Lolita, però ve a ser la mateixa merda–. Per­so­nes, entre les quals m’incloc, que en oca­si­ons som inca­pa­ces d’enfron­tar-nos a les difi­cul­tats i optem per la fan­ta­sia o la fugida. Dal­ta­bai­xos emo­ci­o­nals, difi­cul­tats per con­tro­lar la ira, cri­sis d’ansi­e­tat, inse­gu­re­tat i manca d’auto­es­tima: un còctel que deriva en una per­so­na­li­tat un punt arro­gant i impul­siva que no sol por­tar res de bo. Sort que el tarat d’en Peter o la fleuma de la Lolita no con­vi­uen a tot­hora amb tu, sinó que apa­rei­xen de tant en tant, com els polls, només per tocar la pera. Pro­poso un canvi: aven­tu­rem-nos a ser Peter Punk –no parlo del famós per­so­natge de la sèrie argen­tina, sinó d’una acti­tud vital–, algú que no aban­dona la innocència del cadell humà però que, en paral·lel, afronta la vida amb un parell d’ova­ris. Algú que pot ima­gi­nar altres vides però que s’encara amb el sis­tema quan ho creu neces­sari i es queixa del que no li sem­bla bé. Perquè exis­tei­xen dos tipus de ron­di­nai­res: els bons, que llui­ten sense atu­ra­dor, peti qui peti, i els que des d’un pri­mer moment han for­mat part del ramat, han pro­tes­tat en veu massa baixa i no han asso­lit res. Bona part de la soci­e­tat és pusil·lànime, con­for­mista i man­cada de sen­tit crític. Gent dúctil i mane­ja­ble que només es dife­ren­cia dels tite­lles perquè orina cada dia. De manera automàtica, acata les nor­mes impo­sa­des. De manera automàtica, fa que sí amb el cap i qui dia passa any empeny. De manera automàtica, es torna imbècil.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.