Opinió

Tribuna

‘Carpe diem’

“Potser hem d’anunciar que emetrem un contingut “per a adults” en fer alguna obra de cossos nus, però ens passarem tot, tot, tot lo dia explicant als nens i nenes que acaben d’obrir els ulls a la vida que el seu ‘carpe diem’ és això: penetrar endins de la bogeria d’aquest món que no podem ni anomenar

L’ expressió està de moda. La lle­gim per tot arreu, la tro­bem en decla­ra­ci­ons a les xar­xes. Arreu. En sen­tir-la, la calma ens fa seus. Tenim tot el temps del món. Tenim tot el dia, al peu de la lle­tra. Tenim tot l’“ara mateix” per sem­pre més. Sovint, l’ara mateix és una trampa. Sovint ens que­dem la bonica expressió deci­dint que viu­rem el pre­sent, però pen­sem en un pre­sent allar­gat, lax. Un pre­sent que s’estén en totes les direc­ci­ons, s’eixam­pla, esdevé fle­xi­ble fins a on volem.

Ens banyem a les aigües d’un mar blau radi­ant enllaçades amb una celístia suau. “Carpe diem”, ens diem, i som sem­pre més en el moment intens que ens duu cap al llac de Pirene que ens cobreix el cos i ens aca­rona la pell, que ens emplena la mirada i la ment. “Carpe diem”, diem en aga­far el son després d’un dia ple de feina, i diem “Carpe diem” quan sen­tim aque­lla intensa sen­sació que se’ns endú cap al cos de l’ésser que desit­gem. I “Carpe diem” diuen els éssers humans que gau­dei­xen amb els dits afu­ats ficats a dins dels pilons de bit­llets, i que encara no en tenen prou, que mai no en tin­dran prou, com acaba la pel·lícula El capi­tal de Costa Gav­ras.

En aquests moments d’aquest avui, d’ara mateix, llan­cem el carpe diem lluny del nos­tre cor! No volem viure aquest moment! Obrim els ulls a un matí nou, abri­gats amb el llençol de cotó que ens arriba fins al coll. Però..., però posem la ràdio. Arrau­lits endins del nòrdic, sen­tim les pri­me­res notícies. Ens par­len de... Ostres, què diuen?... Un altre assas­si­nat, aquí a prop?... Si us plau, i... ara una vio­lació?... No, no pot ser... I un acci­dent on han mort tres ger­mans ado­les­cents. Ens tapem fins al cap, ficats endin­tre. No volem sen­tir aque­lles des­fer­res. Però... ara ve la guerra d’Ucraïna. Ucraïna, nació estat, “estat sobirà i inde­pen­dent”, absor­bida per l’URSS fins que recu­perà la inde­pendència, com altres antics pobles dels entorns polítics de Rússia: Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània... i d’altres. Ucraïna, que Rússia vol recu­pe­rar. Una invasió cru­ent. I ja ha fet un any de la pro­esa.

Aquesta Ucraïna m’ha robat les vio­la­ci­ons, els assas­si­nats i les dues bes­so­nes que han sal­tat dal­ta­baix del balcó.

I quan he sabut que aques­tes dones de 12 anys van voler fugir del món amb un salt, he entès com n’és de cruel la soci­e­tat que ens venen arreu, als mit­jans audi­o­vi­su­als, la premsa, els mòbils i tots els ginys informàtics. El món que viuen la gent gran, els de la nova edat, els de la mit­jana edat, els diguem-ne joves. Però, espe­ci­al­ment, el viuen els ado­les­cents. O pot­ser no en som cons­ci­ents, d’això? Pot­ser hem d’anun­ciar que eme­trem un con­tin­gut “per a adults” en fer alguna obra de cos­sos nus, però ens pas­sa­rem tot, tot, tot lo dia expli­cant als nens i nenes que aca­ben d’obrir els ulls a la vida que el seu carpe diem és això: pene­trar endins de la boge­ria d’aquest món que no podem ni ano­me­nar.

Una soci­e­tat que divi­deix la gent en “dese­nes”, en l’ano­me­nat “eda­tisme”, com ens ha expli­cat el doc­tor en comu­ni­cació social Manel Domínguez a #totes­mouTV3. “L’eda­tisme és el menys­preu cap a les per­so­nes grans i comença en la revo­lució indus­trial. Pro­du­ei­xes i mors”, ha dit el doc­tor. Una soci­e­tat que ens difi­culta pro­nun­ciar “Carpe diem”. Que a cada desena pro­du­eix una crisi, com la del com­pany d’ins­ti­tut que ens va tenir “la crisi dels trenta”.

Una soci­e­tat que posa­ria al cubell del rebuig per­so­nat­ges com Biden, Mara­gall, Trias i Tama­mes, com veiem a les teles. Una soci­e­tat, com sen­tim a las Cor­tes, que rebutja la lli­ber­tat de les dones a voler o no voler parir, que rebutja l’eutanàsia, que envia els avis, i els pares, lluny de la llar, que hi fan nosa. Aquest món que refu­sem. Aquest món que rebutja que la noia que morí en el suïcidi pogués ser el que era: una noia. El món que només pot tro­bar un carpe diem en mirar, un moment, el cel roig de la posta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia