2023: l’Any europeu de... ¿què?

Recordo que l’any 2015 va ser l’Any Euro­peu del Desen­vo­lu­pa­ment. Ales­ho­res, amb els estu­di­ants de 1r de bat­xi­lle­rat d’un gra­pat d’ins­ti­tuts, tre­ballàvem de valent per cul­mi­nar en una jor­nada acadèmica: ponències d’alum­nes, audi­o­vi­su­als, debats, actu­a­ci­ons artísti­ques i fins i tot pro­pos­tes d’actu­ació, sem­pre al vol­tant del 9 de maig, el Dia d’Europa, un dels moments cele­bra­tius de la Unió Euro­pea.

D’aquell 2015 –vam cele­brar la jor­nada a Salt (Gironès) amb quasi tres-cents par­ti­ci­pants joves molt com­pro­me­sos– recordo una de les ponències, del pro­fes­sor Alfons Mar­ti­nell (UdG): El desen­vo­lu­pa­ment cen­trat en les per­so­nes. Era tot un repte. Ens podem pre­gun­tar per què ser­veix un Any euro­peu. No hi ha ja prou satu­ració de cele­bra­ci­ons? De fet, sabem –i si no, m’ho goo­gle­gin– que s’estan con­vo­cant anys i set­ma­nes per cada baja­nada que se’ns pugui acu­dir. Qui en deci­deix el tema? Qui en treu pro­fit?

El tema d’un Any euro­peu, des del 1983, és una pro­posta –si ho pre­fe­rei­xen, una cam­pa­nya– per a pro­vo­car un debat i diàleg, prin­ci­pal­ment dins la UE. Té un doble objec­tiu: el d’infor­mar i el de can­viar acti­tuds. El tema és triat per la Comissió Euro­pea, i suc­ces­si­va­ment l’adopta el Par­la­ment. Sol ser una crida d’atenció, sovint acom­pa­nyada de recur­sos econòmics. Von der Leyen va anun­ciar el d’aquest any, durant el dar­rer dis­curs sobre l’estat de la Unió: l’Any Euro­peu de les Com­petències (year-of-skills.europa.eu).

Tot i la polèmica de com tra­duir skills (capa­ci­tats?, habi­li­tats?, qua­li­fi­ca­ci­ons?), s’ha adop­tat com­petències. La infor­mació és amplíssima: reco­mano la clas­si­fi­cació ESCO (Euro­pean Skills, Com­pe­ten­ces and Occu­pa­ti­ons), que fa la direcció gene­ral de Tre­ball de la UE. És una mena de dic­ci­o­nari amb les habi­li­tats relle­vants per al tre­ball, l’edu­cació i la for­mació: ofe­reix fins a 2.942 ocu­pa­ci­ons i n’espe­ci­fica 13.485 habi­li­tats que hi són vin­cu­la­des. Poca broma, oi? Sabem que tant la tran­sició ecològica com la digi­tal creen noves opor­tu­ni­tats per a les per­so­nes i per a l’eco­no­mia. Com fer que es dis­posi de les capa­ci­tats ade­qua­des per a par­ti­ci­par-hi ple­na­ment, en democràcia? Com gau­dir d’una ocu­pació pro­fes­si­o­nal i vital satis­factòries?

Anem més enllà: des d’una pers­pec­tiva antro­pològica, el tema d’enguany ens espe­rona a pen­sar en el sen­tit de la vida. La filo­so­fia sem­pre inter­pel·la: les com­petències, ¿són fina­li­tats o són mit­jans? Són con­dició de feli­citat? Els pen­sa­dors de l’Escola de Frank­furt –mal­grat la seva qüesti­o­na­ble sub­missió al mar­xisme– varen bas­tir una dura crítica de la soci­e­tat postin­dus­trial i de la per­ver­si­tat ser­vil del con­su­misme i del déu pro­duc­ti­vi­tat. Recor­dem la seva sug­ges­tiva con­tra­po­sició entre una raó ins­tru­men­tal enfront d’aque­lla altra ori­en­tada a fins. Acre­di­ta­ci­ons, índexs d’ocu­pació o reque­ri­ments labo­rals són relle­vants, però ¿dei­xen prou espai per gau­dir d’una vida com cal? No són massa ins­tru­men­ta­lit­za­dors?

Martha Nuss­baum –una filòsofa en ratxa– sug­ge­reix un canvi: en lloc de mesu­rar el desen­vo­lu­pa­ment des d’indi­ca­dors econòmics o estadístics cal­dria un altre cri­teri on s’avaluïn les opor­tu­ni­tats per a acce­dir a una existència per­so­nal qua­li­fi­cada. L’accés a les capa­ci­tats bàsiques seria allò que, segons ella, pro­pi­cia el benes­tar. Les con­di­ci­ons bàsiques –capa­ci­tats que esde­ve­nen com­petències– serien, per exem­ple: una vida digna, de durada nor­mal; la salut cor­po­ral; la inte­gri­tat (de movi­ment, de segu­re­tat); la for­mació ade­quada i en lli­ber­tat; la dimensió emo­ci­o­nal (poder esti­mar, agrair, com­pa­dir-se, etc.); la pos­si­bi­li­tat de refle­xi­o­nar de manera crítica i de for­mu­lar un pro­jecte de vida (exer­cir la raó pràctica); l’afi­li­ació (l’esta­blir vin­cles amb la comu­ni­tat i el no ser dis­cri­mi­nats); etc. I així, fins a deu, en la seva for­mu­lació bàsica.

No tot és mer­cat labo­ral. La for­mació moral i crítica, jun­ta­ment amb la pre­pa­ració tècnica, ens fa créixer com a per­so­nes. Aquest Any Euro­peu sobre Com­petències no ens ha de dur a com­pe­tir i vèncer els altres, sinó, segu­ra­ment, a fer que cadascú pugui créixer, això sí, amb els altres. Europa sol tenir bones idees: qui les ha d’apli­car –com pro­cu­ra­ven fer els estu­di­ants dels ins­ti­tuts que els deia més amunt– hem de ser els ciu­ta­dans, cadascú.