Per sort, Europa no mira

Ha estat la set­mana de la gestió dels des­propòsits. Vam començar amb un caos orga­nit­za­tiu en les opo­si­ci­ons. Sim­ple­ment, ver­gonyós. El fes­ti­val va con­ti­nuar amb l’enèsim des­ga­vell a Roda­lies. Ja no és el fet que tin­guem un gar­buix diari, sinó que estem nor­ma­lit­zant fins i tot les excep­ci­o­na­li­tats, de tan sovint que es pro­du­ei­xen. I al paquet hi hem d’incloure un acord al Par­la­ment con­tra la sequera que, més enllà d’esta­blir una treva política durant les muni­ci­pals, no inclou cap mesura que ens garan­teixi l’aigua per demà pas­sat. Encara sort, doncs, que Europa ja no ens mira –si és que mai ho ha arri­bat a fer–, perquè la imatge que pro­jec­tem aquests dies no seria exac­ta­ment la d’un país amb vocació d’estat. Vagin posant una cosa dar­rere l’altra i el con­junt és molt dece­be­dor.

I a les enso­pe­ga­des d’aquesta set­mana hi podem bus­car les mil i una excu­ses. Que la nefasta gestió de roda­lies és culpa d’Adif; que les mesu­res real­ment efec­ti­ves i a curt ter­mini con­tra la sequera només poden venir del cel; que l’empresa que mun­tava les opo­si­ci­ons no va estar a l’altura... Però al cap i a la fi són això, excu­ses amb què camu­flar l’autocrítica. Sí, Adif és un orga­nisme incom­pe­tent o bé vol­gu­da­ment maliciós con­tra Cata­lu­nya. Però ningú fa un cop de puny sobre la taula i diu “fins aquí hem arri­bat”. Cert que ara mateix pràcti­ca­ment només ens podem enco­ma­nar a la More­neta perquè del cel ens cai­gui l’aigua que des­as­se­de­gui els camps i ens garan­teixi una tem­po­rada turística digna. Però ningú assu­meix les cul­pes d’una mala pre­visió que ara només ens per­met esta­blir res­tric­ci­ons i pen­sar en infra­es­truc­tu­res futu­res. I, final­ment, no hi ha cap dubte que l’empresa encar­re­gada de fer les opo­si­ci­ons l’ha ves­sat molt. Tant com qui va exter­na­lit­zar la con­vo­catòria i no en va fer un con­trol previ prou exhaus­tiu. Per tant, pot­ser encara tenim sort que Europa no ens miri. Perquè tam­poc hi ha gaire cosa a veure. A hores d’ara, segu­ra­ment el que més ens convé és ser invi­si­bles.