A la tres
Difamadors al poder
“Els ‘fakes’ falsegen la democràcia i ni els autors ni els seus altaveus reben el càstig que mereixen per part dels ciutadans
L’Estat espanyol té uns quants problemes amb la democràcia, però en té un de gros respecte a com, amb quin criteri i amb quin control de qualitat els ciutadans fan una cosa tan primordial en democràcia com és escollir els seus representants. Dos exemples d’aquesta setmana, tots dos del País Valencià, il·lustren la qüestió. Mònica Oltra, líder de Compromís i exvicepresidenta del govern valencià, va haver de dimitir arran de les denúncies de la dreta i l’extrema dreta acusant-la d’intentar tapar un escàndol d’abús de menors protagonitzat pel seu exmarit. L’acusació era falsa, ella deia la veritat, es va assabentar dels fets quan es va fer pública la investigació judicial i ara s’ha sabut la veritat a través d’un informe policial que fins fa dos dies estava sota secret de sumari. Els tres diaris de la caverna mediàtica madrilenya, que van explotar el cas durant setmanes buscant debilitar el govern progressista de Ximo Puig, ara ni tan sols han fet un breu de la innocència d’Oltra. En canvi, la carismàtica política valenciana està fora de joc, Compromís ha perdut força al Parlament i el PP ha recuperat la majoria (amb Vox), evitant un nou pacte del Botànic. Segon cas. A Xàtiva, el candidat del PP a l’Ajuntament va difamar el batlle socialista, Roger Cerdà, acusant-lo de malversar els diners dels ciutadans per fer vídeos a les seves xarxes socials. Ara, després d’erosionar la credibilitat del batlle, de fer-li perdre uns centenars de vots i d’aconseguir un empat tècnic al consistori, s’ha demostrat que va mentir i ho ha hagut de reconèixer. Aquesta mena de coses passen sovint i passen arreu. Només cal recordar com el compte bancari secret de Xavier Trias, inventat per la clavaguera de l’Estat i convenientment explotat per Ada Colau, li va costar l’alcaldia a les municipals del 2015. El copyright d’aquesta subversió de la democràcia és obviament dels professionals de la mentida, la difamació o la falsificació, però no és menor la responsabilitat dels votants que prefereixen creure’s un fake abans que defensar la presumpció d’innocència i que, després, s’obliden de passar la factura que es mereixen als malfactors i aprofitats de la política.
