Presidència europea ‘diferent’

El pri­mer de juliol l’Estat espa­nyol ence­tarà la pre­sidència rotatòria semes­tral del Con­sell de la Unió Euro­pea en pre­cam­pa­nya per a les elec­ci­ons gene­rals. Si la coin­cidència d’amb­dues ja és poc freqüent, resulta del tot inèdit pro­vo­car expres­sa­ment un tras­bals polític que pot des­ta­ro­tar una pre­sidència des de l’inici.

Als euro­peus no se’ls escapa que Pedro Sánchez pri­o­ritza la seva super­vivència imme­di­ata. S’espera que l’estat mem­bre de torn faci d’impul­sor i medi­a­dor de bona fe per a la reso­lució de dos­si­ers com­ple­xos, no que s’entot­soli en dinàmiques inter­nes i faci ser­vir les cites euro­pees per a les fotos. Sánchez hau­ria de començar la pre­sidència lide­rant i expo­sant el seu pro­grama al ple del Par­la­ment Euro­peu al juliol, però ho ha hagut de pos­po­sar al setem­bre per la inco­mo­di­tat del grup con­ser­va­dor: no volien sen­tir un míting.

Des del Trac­tat de Lis­boa el 2009, les pre­sidències rotatòries han per­dut con­tin­gut. Tan­ma­teix, per­me­ten pro­moure pri­o­ri­tats pròpies i con­ser­ven rellevància diplomàtica per a qui sigui capaç de gene­rar con­sen­sos en deci­si­ons difícils. Els estats posen el seu pres­tigi en joc. El govern espa­nyol pla­ni­ficà un circ iti­ne­rant de reu­ni­ons euro­pees per poder lluir a 27 ciu­tats. La majo­ria esta­ven lla­vors gover­na­des per soci­a­lis­tes. Ja no. A Tar­ra­gona li ha tocat el Comitè de Repre­sen­tants Per­ma­nents dels Estats els dies 20-22 de juliol, i a Bar­ce­lona una tro­bada infor­mal del Con­sell de Minis­tres de Trans­ports els 21 i 22 de setem­bre, deu dies després de la Diada.

A l’octu­bre, la cam­pa­nya elec­to­ral de Pedro Sánchez haurà fet tard per a exhi­bir el gla­mur de rebre Volodímir Zelenski i una cin­quan­tena més de caps d’estat i de govern a Gra­nada. S’hi reu­nirà la Comu­ni­tat Política Euro­pea, el fòrum paneu­ro­peu creat arran de la invasió russa d’Ucraïna. En canvi, el murri líder soci­a­lista sí que traurà par­tit de la cimera amb la Comu­ni­tat d’Estats Lla­ti­no­a­me­ri­cans i Cari­benys que se cele­brarà a Brus­sel·les a mit­jan juliol.

Madrid, fidel a la seva ori­en­tació lla­ti­no­a­me­ri­cana, vol empènyer a bon port el trac­tat de lliure comerç entre la UE i el Mer­co­sur (Bra­sil, Argen­tina, Para­guai i Uru­guai) i amb Mèxic. D’uns anys ençà, sig­nar trac­tats de lliure comerç ha esde­vin­gut gai­rebé impos­si­ble perquè són objec­tiu d’opo­sició ferotge de grups petits però molt mobi­lit­zats i de governs pro­tec­ci­o­nis­tes. Europa hau­ria enca­rat força millor la crisi mul­ti­ni­vell per Ucraïna amb aquests dos trac­tats i amb el dels Estats Units en vigor. Entre les ini­ci­a­ti­ves des­ta­ca­des per a aquest semes­tre hi ha el regla­ment euro­peu sobre Intel·ligència Arti­fi­cial (IA), des­ti­nat a crear estàndards inter­na­ci­o­nals. Una “llei de dades” euro­pea pro­mourà la inno­vació gràcies a un accés més fàcil a dades per part dels matei­xos usu­a­ris i empre­ses. També en l’àmbit digi­tal, la UE vol pro­te­gir els menors de l’abús sexual on line. El govern espa­nyol més pro­gres­sista de la història, sor­pre­nent­ment (o no), hi ha apor­tat la pro­posta d’eli­mi­nar el xifrat d’extrem a extrem a les apli­ca­ci­ons de mis­sat­ge­ria. El “campió mun­dial” de l’espi­o­natge amb el pro­grama Pega­sus con­tra una mino­ria pretén ara liqui­dar el dret fona­men­tal dels ciu­ta­dans euro­peus al secret de les comu­ni­ca­ci­ons, amb l’excusa de la por­no­gra­fia infan­til.

Un any després d’Espa­nya, li toca a Hon­gria assu­mir la pre­sidència semes­tral, seguida de Polònia. A Brus­sel·les s’alcen algu­nes veus per a con­di­ci­o­nar l’accés a la pre­sidència al res­pecte a l’estat de dret. Això no reei­xirà, però pot ani­mar com­pa­ra­ci­ons sobre l’estat de dret euro­peu, on Espa­nya com més va més mal­pa­rada en surt. Un exem­ple n’és la Lex Tusk polo­nesa. La Comissió Euro­pea s’oposa a una llei que de forma indi­recta per­met al govern polonès vetar can­di­dats a les elec­ci­ons per sos­pi­tes d’ingerències rus­ses. Sem­bla feta a mida per a excloure l’opo­si­tor Donald Tusk, d’aquí el mal­nom. Ves per on, fa poc el Comitè de Drets Humans de l’ONU dic­ta­minà que l’Estat espa­nyol havia vio­lat els drets polítics del pre­si­dent Puig­de­mont en impe­dir-li l’exer­cici del seu dret a la par­ti­ci­pació política, “essència del govern democràtic”.

A Espa­nya no li cal cap Lex Puig­de­mont, ja se la inven­ten els jut­ges. La qual cosa ens porta a l’esde­ve­ni­ment de la pre­sidència i cam­pa­nya elec­to­ral que segur vol­dria estal­viar-se Pedro Sánchez: el 5 de juliol s’emetrà la sentència del Tri­bu­nal Gene­ral de la UE sobre els supli­ca­to­ris con­tra la immu­ni­tat dels euro­di­pu­tats exi­li­ats. Pot cau­sar un veri­ta­ble ter­ratrèmol polític a l’Estat i al Par­la­ment Euro­peu.