Opinió

Celebrar la coberta

Un moment en què es convidava tots els involucrats en l’obra a un àpat per compartir anècdotes

Una per­sona esti­madíssima ens va con­vo­car fa uns dies a inau­gu­rar amb men­jars, begu­des i riu­res el seu nou lloc vital: una casa a Banyo­les. Sem­pre recon­forta tor­nar a aquesta capi­tal mun­dial on tot­hom té vin­cles més o menys pro­funds. Si no els teniu, una bona ocasió per fer-n’hi és el fes­ti­val (a)phònica, que demà enge­garà la 19a edició. Durant el dinar, l’amfi­tri­ona i dos amics que l’han aju­dat a refor­mar l’habi­tatge ens van par­lar de com havien recu­pe­rat una antiga tra­dició del món de la cons­trucció quan, aca­ba­des les obres, van reu­nir tots els indus­tri­als per cele­brar l’ano­me­nat dinar de coberta, també cone­gut com la festa de la ban­dera. Tot i que ells van fer aquest acte simbòlic en el tram final, anti­ga­ment es feia abans, quan fina­lit­zava la fase d’estruc­tura. Un cop assen­tats els fona­ments i fets els enco­frats, els for­jats, les parets mes­tres i tan­tes altres essències d’aquesta fase que soc incapaç de memo­rit­zar, arri­bava l’hora de posar la coberta, un moment clau en què el pro­pi­e­tari, el pro­mo­tor o el cons­truc­tor con­vi­dava tots els invo­lu­crats en l’obra a un àpat per com­par­tir anècdo­tes. Els orígens d’aquesta tra­dició es remun­ten a l’edat mit­jana. Per a la cons­trucció d’esglésies, s’uti­lit­za­ven bas­ti­des de fusta i pedres per supor­tar arcs i vol­tes, unes bas­ti­des lleu­ge­res i ines­ta­bles que eren un perill per als tre­ba­lla­dors. Per tal de pre­veure pos­si­bles movi­ments de l’estruc­tura i evi­tar acci­dents es posava un tros de tela al punt més alt, perquè així es podien detec­tar les ràfegues de vent. Quan s’aca­bava la volta i es con­si­de­rava que l’estruc­tura ja era coberta i era prou sòlida, es feia una festa amb tot l’equip impli­cat. Amb el temps, es va pas­sar a col·locar una ban­dera dalt de la coberta, tant per demos­trar que bona part de l’obra estava pagada com per agrair que ningú havia pres mal. A l’època fran­quista, es posa­ven senye­res que dura­ven tan poc com ara les ban­de­res LGTBI+ a València. Quan m’expli­ca­ven tot això, pen­sava en una escena memo­ra­ble de la bonica adap­tació cine­ma­togràfica de Les vuit mun­ta­nyes de Paolo Cog­netti: els dos amics damunt la teu­lada de la cabana que cons­tru­ei­xen junts, cele­brant la coro­nació d’una amis­tat eterna. I mira, qui­nes ganes de posar-se a cobert amb aquest parell d’home­nas­sos i cele­brar l’estiu fins a que­dar ben afònica!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia