Opinió

Xina ‘connection’

Era un pressentiment només, vaig fer esforços per esbrinar-ho, i va resultar que el comunicant era un company d’infantesa

En un comen­tari escrit en el meu arti­clet d’ara fa un mes, vaig intuir, per la manera d’expres­sar-se, que aquell comen­ta­rista em conei­xia d’alguna cosa. Era un pres­sen­ti­ment només, vaig fer esforços per esbri­nar-ho, i va resul­tar que el comu­ni­cant era un com­pany d’infan­tesa (fa sei­xanta-cinc anys o més, Mare de Déu!) al meu poble, i que ara vivia a la Xina, “a la ciu­tat de She­nyang, poc cone­guda perquè només té nou mili­ons d’habi­tants”, em va dir més tard en Quim de ca l’Àngela, que és així com el coneixíem al poble, per la casa que la família hi tenia llo­gada. Des de la Xina, cada dia sense fallar lle­geix El Punt Avui, atent a tot el que passa per aquí, interes­sat en notícies i temes giro­nins, però també i sobre­tot en la política que es prac­tica al nos­tre país. Per a aquesta qüestió, con­fessa que no es perd per res del mon la secció El vora­viu de la con­tra­por­tada. I és que ell també és molt crític i punyent en relació amb la política cata­lana. Vet aquí només un petit extret tex­tual d’una llarga con­si­de­ració política: “... i quina tris­tesa haver de par­lar de política amb noms. Àdhuc el del Rai­mon que no ens ha vol­gut acom­pa­nyar. Ens queda el record que vam tocar el cel, i vam pas­sar uns anys molt il·lusi­o­nats perquè ho vèiem a tocar. Pensa que jo vaig fer la Via Cata­lana del 2013 a la mura­lla xinesa amb 102 com­pa­tri­o­tes més, lide­rats per la gent del Casal Català de Pequín.”I en un altre comen­tari punyent ve a dir que, com el vell Lao­co­ont deia del cavall de Troia, els cata­lans des­con­fiem de l’Estat cen­tral perquè sabem que mai no atorga res, només ens fa ofer­tes enve­ri­na­des. En Quim de ca l’Àngela s’avançava, per exem­ple, a això de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Atapeïda, interes­sant vida que em sorprèn perquè, d’ençà aquell pri­mer comen­tari d’ara fa un mes, vaig sabent històries i coses que no hau­ria sos­pi­tat mai. Em sento con­tent i cofoi que el diari en el qual prenc també una petita part interessi qui puc ano­me­nar bon amic meu, i que sigui vin­cle del nos­tre petit país amb aque­lla bes­ti­esa de país tan llunyà i tan des­co­ne­gut (des­co­ne­gut per nosal­tres, s’entén). Ah! I vull dir encara que la Xina con­nec­tion no és pas l’única: a Cara­cas una família amiga, cada dia, cada dia sense treva, repassa de cap a cap aquest nos­tre diari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.