Calders a Llançà

Des del 21 d’abril del 1995, les cendres de l’escriptor Pere Calders, i més tard les de la seva muller, reposen a l’extrem nord de la platja del Port de Llançà, ambdues dins d’un monument de Domènec Fita, l’artista gironí. És una espècie de monòlit en forma de prisma de base triangular, de ciment armat, amb gravats, coronat per una cúpula de vidre il·luminada per dins. Com un far a la nit, en aparença. L’escriptor havia expressat moltes vegades el seu desig de restar per sempre a Llançà. Calders morí el 21 de juliol del 1994. Recordo encara com en començar aquest mes es presentava sempre a l’Ajuntament, on jo llavors era l’alcalde. Durant vint-i-nou anys vingué a Llançà, el que feia trenta no pogué, malauradament. Xerràvem tots dos una bona estona, de vegades més d’una hora, al meu despatx. Ell era un home atent, educat, bon conversador, molt cordial... Calders va servar sempre un gran record de la seva estada a Mèxic, com a exiliat. Tornà quan va veure que els fills se li feien grans. Una bona colla dels seus contes i novel·les són ambientats allà. El seu estil, irònic, sorprenent a voltes, senzill en la forma, ha estar únic. Sempre recordaré el començament del conte Mig d’amagat: “Nataniel es va morir un dia a mitja tarda i, de moment, no va voler dir res a ningú. La seva dona patia del cor i un disgust li hauria estat dolent. De manera que Nataniel va fer un esforç i es quedà quiet al llit, prement la flassada amb les mans i procurant que no se li envidriés la mirada”... Pere Calders va escriure obres que han restat per sempre als annals de la literatura catalana. Dels seus contes, en recordo molts fragments. Per exemple: “Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions”... Una altra: “Van dir al reu que tenia el dret a una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s’entendrien pas”... I finalment: “– Vinc a cobrar el gas –digué el cobrador–. – No tenim gas –respongué la dona–. – Doncs que sigui l’electricitat –insistí el funcionari–. – No tenim electricitat. – I què me’n diu de l’aigua? – No tenim aigua. – En aquest cas, si em fa el favor, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust”...