Tribuna
Tornem al 2004?
“No crec que tingui sentit abstenir-se, votar nul o en blanc (tot i que és legítim), quan el que es necessita és tenir algú a Madrid (com a Brussel·les) per enfrontar-se, per ampliar l’escletxa, per posar en contradicció i per intentar bloquejar, si és possible, l’Estat espanyol
Si un es mira el mapa municipal de les darreres eleccions espanyoles del 2019 a Catalunya (https://eleccions.gencat.cat/ca/resultats-electorals/index.html#/dades?tipusProces=G&proces=G20192#mapes-CANDIDATURA_MES_VOTADA-MU) i es tenen en compte els resultats de les darreres eleccions municipals del maig passat, més l’augment d’alcaldies del PSC-PSOE pels pactes fets amb ERC i Junts (i en algun cas comptat també la CUP), quan hagués estat possible un pacte dels partits autoanomenats independentistes, més el que preveuen la majoria d’enquestes, em sembla que el mapa postelectoral del 23-J serà força diferent al del 2019. I sí, ja sé que no són el mateix unes eleccions municipals que unes d’estatals o que les enquestes són, massa vegades, poc fiables i malintencionades, però em sembla que, tot plegat marca unes tendències.
Si ens entretenim a mirar els resultats de les diferents eleccions estatals a Catalunya, no crec que s’arribi a l’extrem del mapa municipal del 2008, però potser sí que ens podríem acostar al del 2004 (https://eleccions.gencat.cat/ca/resultats-electorals/index.html#/dades?tipusProces=G&proces=G20041#mapes-CANDIDATURA_MES_VOTADA-MU). Evidentment, amb un repartiment diferent entre els partits autoanomenats independentistes. En definitiva, a Catalunya el PSC-PSOE probablement guanyarà les eleccions globalment i a més municipis que el 2019, i és molt possible que faci baixar els vots a les altres forces que es diuen d’esquerres (principalment Sumar-En Comú i ERC). D’altra banda, el vot útil conservador de dretes cap al que pot guanyar farà pujar el PP probablement a costa de Vox. Sembla que Junts es podria mantenir i que la CUP haurà de lluitar molt (com ja està fent) per mantenir els que té o augmentar un diputat.
Què ha passat perquè es pugui donar aquest canvi entre el 2019 i el que sembla que seran els resultats del 23-J? Bàsicament, en la meva opinió, el retorn a l’autonomisme (que molts independentistes no entenem o potser entenem massa), molt principalment per part d’ERC, però també per l’ala convergent/junquerista de Junts quan s’ha imposat a l’ala més puigdemontista, la qual massa sovint (segurament pels equilibris necessaris per no trencar el partit) ha estat massa pragmàtica i poc atrevida. Quin ha estat el resultat de tot plegat? Que a un PSC molt tocat, l’han deixat refer i l’han tornat a situar en l’espai central de la política catalana.
I potser que ens fem algunes preguntes. Qui es pot creure ara a un partit –ERC– que ha estat tota la legislatura donant suport al govern del PSOE a canvi de quasi res? Bé, no és ben bé cert: amb la inestimable col·laboració de l’ala convergent/junquerista de Junts varen aconseguir uns indults revocables (no ho oblidem), sense tenir en compte per res la majoria de les més de 4.000 persones restants pendents d’acusació. I a més amb el compromís de ser bons nois, fer autonomisme, afeblir la defensa de la llengua catalana a l’escola, fer miques la idea original de TV3 i Cat Ràdio, entre altres coses. Qui es pot estranyar que ara hi hagi independentistes que es vulguin abstenir/votar nul o en blanc, o que acabin votant el PSC-PSOE per por al drac de la dreta, quan tant ERC com Junts s’han afartat de fer alcaldes/presidents de diputacions/presidents de consells comarcals del PSC-PSOE quan era possible fer un pacte independentista? O quan Junts ha estat tota la legislatura pactant amb els socialistes a la Diputació de Barcelona? I podríem continuar.
Amb tot, particularment soc partidari de participar i anar a votar. I no crec que tingui sentit abstenir-se, votar nul o en blanc (tot i que evidentment és plenament legítim), quan el que es necessita és tenir algú a Madrid (com a Brussel·les, per cert) per enfrontar-se, per ampliar l’escletxa, per posar en contradicció i per intentar bloquejar, si és possible, l’Estat espanyol (o les institucions europees). I personalment ho faré pels que (tot i que no sempre comparteixi tot el que fan) defensen de la forma més coherent allò per què he lluitat sempre. O sigui, el republicanisme independentista d’esquerres. Els que han estat fidels a l’1-O, a la República catalana i als Països Catalans. Els que volen la independència del país, el que implica enfrontar-se directament amb el règim sorgit de 1978 a l’Estat espanyol. Els que planten cara i van construint la unitat popular per a una societat on la vida de la majoria de les persones (i no els beneficis de les elits) sigui el més important. Els que lluiten per una societat ecosocialista, no patriarcal, antifeixista, no racista, solidària i plenament democràtica.
