A la tres
Màniga llarga
“Cordada a l’altura del canell i només amb la cortesia de deixar lliure l’últim botó arran de coll perquè s’intueixi un centímetre de la pell ofegada per la tela
Deixeu-me expressar primer de tot el meu respecte perquè tothom vesteixi com li plagui i sense fer cas, o fent-ne, de les modes, les tendències i els costums. Dit això i com a veïna d’una població turística d’aquelles dites “de massa”, és impossible no fixar-se en un fenomen que apareix cada estiu i que, si quan aquesta estació era moderada i només amb dies puntuals de calor extrema ja no entenia, ara que juliol i agost –i juny i setembre– s’han convertit en jornades eternes de xafogor irrespirable, encara entenc menys. Em refereixo a la pràctica de dur màniga llarga, peti qui peti, independentment de si el mercuri ha sortit del termòmetre, l’asfalt es fon i sortir al carrer al migdia s’ha convertit en un esport de risc. Màniga llarga, a més, cordada a l’altura del canell i només amb la cortesia de deixar lliure l’últim botó arran de coll perquè s’intueixi un centímetre de la pell ofegada per la tela. Màniga llarga, a més a més, complementada amb elements que no li serien propis si es complís la normativa estricta del vestir. Perquè qui la porta acostuma a combinar-la sempre amb pantalons curts i/o bermudes i mocassins, vambes sense mitjons o, fins i tot, les xancletes de tota la vida. Els entesos parlen de culte al look i de saber ser sofisticat faci el temps que faci. Vaja, allò que ma mare deia: “Qui vol lluir, ha de patir.” Hi ha fins i tot qui aconsella la màniga llarga en vista de l’augment de la radiació solar i com a protecció de les malalties de la pell. Segurament no van desencertats i, si la cosa continua així, amb els anys haurem de sortir de casa amb vestits ignífugs. En qualsevol cas, i seguint el fil d’un article d’opinió fet en un estiu que no perdona, a la meva incomprensió davant les múltiples raons per utilitzar màniga llarga s’hi afegeix un argument més. Aquella rodanxa enorme de suor que es perpetua sota l’aixella i que s’estén per simpatia a l’esquena obligant el sofert usuari a mantenir els braços enganxats al cos i a desitjar no trobar-se amb coneguts a qui els agradi molt fer abraçades.
