Opinió

Qüestió de temperatura

Avui, si es pateix d’alguna cosa, és per excés i per mànega... no ampla, amplíssima

En els últims anys de la seva vida, vaig sentir Josep Pla dir moltes vegades que la vellesa era qüestió de temperatura: “... tinc fred, i per dormir m’hauria de posar un estrenyecaps; però es veu que ara ja no és moda, ja no es porten, és igual... tant li fot dir com no dir.” No sé què pensaria l’Homenot de Llofriu d’aquest estiu que patim ara mateix. Fins el temps sembla que s’ha tornat boig –o no només ho sembla–. Però, ben mirat, els de la meva generació no ens podem pas queixar gaire, hem de reconèixer que vivim o hem viscut una època privilegiada, malgrat tot. Però malgrat això també, i que tal com deia Pla “tot va passant avall”, reconec que alguns aspectes de la vida quotidiana abans eren millors. Hi havia més educació, la galanteria no era pas considerada masclisme i la reflexió, la prudència o la lentitud no eren tingudes com a temps perdut, com ho són avui –o ho sembla molt–. Els èxits suscitaven menys gelosia, el català no estava infectat amb anglicismes, hi havia més consideració cap als vells, potser perquè havien sobreviscut a una guerra o potser perquè no n’hi havia tants i desapareixien abans. Aleshores es patia per defecte, per incomprensió; i avui, si es pateix d’alguna cosa, és per excés i per mànega... no ampla, amplíssima. No ho sé, però és possible que la forma més agradable de la felicitat sigui l’oblit. Ja veuen que me’n rifo una mica, però per a mi l’humor és una medicina eficaç, gratuïta i sempre disponible. La bona jeia, el riure, la burla, l’autoironia, són olis benèfics que no allarguen pas la vida, però la fan més lleugera, menys angoixant.

La persistent estuba i el farniente em porten a barrinar i ara, amb la calor en augment pel canvi climàtic inevitable –diuen–, potser la cosa ja no és tant de manca de temperatura com deia Pla. “Tot passa avall” era una de les seves frases preferides i, recordant això, recordo especialment aquell dia d’agost que avui (quan escric) fa exactament quaranta-tres anys que ha passat avall, quan amb en Jaume Subirós el vam portar a Poblet en cotxe, un viatge que el cansà i el baldà perquè ens vam equivocar i anàrem a petar a Tarragona. De Poblet, al cap d’uns dies ens va dir: “Aquells monjos són colossals: quan els deia que tenia set, em portaven una gerra d’aigua.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.