De concert a gravar-te el ‘careto’

M’encanta la música en directe, així que soc feliç en un concert. Al llarg de la vida he assistit a concerts de cantants i grups que m’apassionen, d’altres que he descobert al moment per recomanació d’algú i darrerament m’empasso alguns concerts als quals, anys enrere, no hauria anat ni a canvi de diners. Però ser mare implica, de tant en tant, baixar amb els fills a l’infern. Així que recentment he anat, en qualitat de mare, a un concert de gran format dels que he necessitat una banyera plena d’ibuprofèn líquid per recuperar-me. Mentre els fills xalaven, la meva diversió consistia a observar l’entorn. Hem arribat a un estat en què no hi ha jove que no segueixi l’actuació amb el mòbil a la mà. Aquesta situació es reprodueix a tots els concerts, ho sé, i no guarda relació directa amb l’edat dels fans ni amb el perfil dels artistes. Hem normalitzat veure gent entre el públic, massa per al meu gust, que segueix l’espectacle a través de la imatge que queda enquadrada al mòbil. Tenen el cantant a pocs metres, però prefereixen seguir el pla que els serveix el telèfon, com qui empalma vídeos a YouTube. Quan encara no he trobat una explicació a aquesta moda, topo amb desenes de nens i joves capaços d’enredar més la troca perquè sembla que gravar l’artista està desfasat. Ara, davant la necessitat de compartir/viralitzar/exhibir, el més important és gravar-se a un mateix cantant i mirant fixament la càmera del mòbil. Ni tan sols importa el que passa dalt l’escenari. No podia deixar de contemplar la nena que tenia a la meva esquerra. Si el cantant arriba a marxar però la música segueix sonant, ni se n’adona. Però ella se sentia radiant, sobretot quan li van brollar dues llàgrimes que ja deu haver compartit amb mig univers.