Institut Montsacopa, 1979

Fa pocs dies ens vam retrobar la majoria dels que vam estudiar a l’institut Montsacopa d’Olot entre el 1975 i el 1979. Al marge de les emocions pel retrobament i del record pels que ja no són entre nosaltres, o de la constatació de les cicatrius deixades per quasi bé mig segle, la festa va servir per adonar-nos, gràcies a la perspectiva que dona la veterania, de la fortuna que en certs aspectes ha tingut la nostra generació, de la qual els que ens vam retrobar en devem ser una mostra.

Nascuts a principis de la dècada de 1960, ja no vam patir les privacions dels nostres pares –criats a la postguerra– i vam entrar al mercat laboral sense gaire dificultats perquè era el moment en què el país necessitava de tot. Consegüentment, la llista de les professions en què els d’aquella promoció ens hem guanyat o ens estem guanyant més o menys bé la vida és extensa: ensenyants (des de primària a la universitat), càrrecs de responsabilitat a institucions de l’Estat i la Generalitat, en museus o en la indústria, metges i altres feines de la sanitat, periodistes, comerciants, empresaris de diversos sectors, funcionaris municipals, banquers, restauradors, arquitectes, un sacerdot... i segur que me’n deixo. La majoria tenim o hem tingut una vida que no s’inclourà en els llibres d’història, però en aquella fornada figuren també algunes celebritats.

Deia que hem estat una generació afortunada també per una altra raó: crec que un percentatge molt elevat de nosaltres hem treballat en el que volíem, fins i tot alguns ho hem fet en allò que responíem quan ens preguntaven “què vols ser quan siguis gran?”. Avui, això no és tan clar. En mig segle, la societat ha canviat de manera contundent. En molts aspectes, el nostre món era “sòlid”: per bé o per mal, estava força estructurat i el futur laboral es veia diàfan, en contraposició al món actual, que és “líquid” (llegiu Zygmunt Bauman), tot és canviant i hi domina la sensació d’incertesa. No dic que el món que hereten els nostres fills i nets sigui pitjor que aquell; vull pensar que, simplement, és diferent i la gent s’hi acabarà adaptant, com ha passat sempre. Però seré sincer: no els el canvio per res del món.