L’Iran lidera l’eix del terror

La guerra a Gaza i l’atemp­tat con­tra la vida d’Aleix Vidal-Qua­dras a Madrid el pas­sat 9 de novem­bre tor­nen a posar a casa nos­tra el focus sobre l’Iran. El veterà polític, a qui desit­gem una ràpida i com­pleta recu­pe­ració, designà en sec la República Islàmica com a res­pon­sa­ble. El seu his­to­rial d’assas­si­nats polítics i atemp­tats ter­ro­ris­tes a l’estran­ger és llarguíssim.

Arran de la crisi a Gaza, Tehe­ran amenaçà amb la mobi­lit­zació de l’“eix de la resistència”, una coa­lició mili­tar con­tra Israel i Occi­dent que té mun­tada amb la Síria d’Assad, Hez­bol·là al Líban, grups armats a Pales­tina i l’Iraq, rebels hutis al Iemen, i fins i tot Veneçuela, segons Nicolás Maduro. En rea­li­tat, el règim dels aia­tol·làs lidera un veri­ta­ble eix del ter­ror. L’Iran sosté més d’una dot­zena de milícies a l’Ori­ent Mitjà. Els Estats Units cal­cula que ha estat finançant Hamàs i altres orga­nit­za­ci­ons ter­ro­ris­tes a Gaza com el Gihad Islàmic amb uns 100 mili­ons de dòlars anu­als, a part dels 700 mili­ons anu­als que esmerça en el Hez­bol·là libanès. Això sense comp­tar les pro­vi­si­ons d’arma­ment, for­mació tècnica i mili­tar i suport polític. Sem­bla des­car­tat que l’Iran estigués direc­ta­ment impli­cat en la matança isla­mista del 7 d’octu­bre i, tan­ma­teix, tal hor­ror no hau­ria estat pos­si­ble sense la seva assistència con­ti­nu­ada.

De moment, la inversió de l’Iran en els grups que ara mateix llan­cen coets con­tra civils isra­e­li­ans –Hamàs, Hez­bol·là i els rebels hutis ieme­ni­tes– li està sor­tint extra­or­dinària­ment ren­di­ble, tant en política inte­rior com exte­rior. S’ha espol­sat l’atenció inter­na­ci­o­nal dels sub­mi­nis­tra­ments de drons a Rússia, del pro­grama de pro­li­fe­ració nuclear i de les vio­la­ci­ons de drets humans, en espe­cial la seva par­ti­cu­lar guerra con­tra les dones. L’opo­sició ira­ni­ana ha que­dat divi­dida entre prois­ra­e­li­ans i pro­pa­les­tins. Per si fos poc, el con­flicte nodreix una onada de res­sen­ti­ment anti­oc­ci­den­tal al món musulmà i països del Sud i un tsu­nami mun­dial d’anti­se­mi­tisme que fa les delícies dels cler­gues, atès que la des­trucció d’Israel figura com a objec­tiu fun­da­ci­o­nal de la Revo­lució Islàmica. L’èxit de Hamàs en arros­se­gar el seu propi poble a una catàstrofe huma­nitària a càrrec d’Israel ha acon­se­guit les fina­li­tats que bus­cava: atiar l’odi als jueus i dina­mi­tar l’immi­nent acord d’Abra­ham entre Tel-Aviv i l’Aràbia Sau­dita. Amb els ano­me­nats acords d’Abra­ham, Israel ja ha asso­lit l’entesa diplomàtica i la coo­pe­ració econòmica amb diver­sos països àrabs com ara Bah­rain, els Emi­rats Àrabs Units, el Mar­roc i el Sudan. L’Iran està encan­tat d’haver dele­gat en Hamàs la inter­ferència en la política exte­rior de la seva rival sau­dita i el blo­queig d’un nou reco­nei­xe­ment àrab de la sobi­ra­nia de l’estat d’Israel.

La dic­ta­dura teocràtica xiïta de l’Iran va néixer envol­tada de mort i ter­ror el 1979, i con­ti­nua igual 44 anys després. La monar­quia del xa era una dic­ta­dura bru­tal, però poc s’espe­ra­ven els seus súbdits què els cau­ria a sobre després. La història és curu­lla de des­gra­ci­ats exem­ples on un sis­tema polític opres­siu és reem­plaçat vio­len­ta­ment per un altre que es revela molt pit­jor. L’Iran és el ter­cer país del món en reser­ves cone­gu­des de petroli i el pri­mer en gas natu­ral. Podria haver esde­vin­gut una soci­e­tat pròspera i que con­tribuís al progrés mun­dial. En lloc d’això, és un estat ter­ro­rista i pària arruïnat per (molt meres­cu­des) san­ci­ons inter­na­ci­o­nals, cor­rupció gene­ra­lit­zada i pèssima gestió dels afers públics. L’antiga Pèrsia és avui una olla de pressió on la gent ordinària passa penúries i viu ate­mo­rida perquè el seu propi govern l’assas­sina sense mira­ments si gosa pro­tes­tar o alli­be­rar-se del vel islàmic. El règim aplica la pit­jor repressió de la seva història per a man­te­nir sot­mesa una població en des­a­fecció màxima.

Mal­grat tot, la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal ha de tre­ba­llar amb les auto­ri­tats ira­ni­a­nes, perquè la potència xiïta resulta una peça impres­cin­di­ble per a con­te­nir la guerra entre Israel i Pales­tina i pre­ve­nir que s’escampi a escala regi­o­nal o fins i tot pla­netària. L’Iran defuig un enfron­ta­ment directe amb Israel perquè impli­ca­ria també els Estats Units. El pre­si­dent Joe Biden pro­cura fre­nar els bom­bar­de­jos del pri­mer minis­tre isra­elià Neta­nyahu sobre població pales­tina civil entre d’altres raons perquè la indig­nació per cada víctima àrab inno­cent aug­menta la pro­ba­bi­li­tat que els grups apa­dri­nats per Tehe­ran es des­con­tro­lin i aca­bin engo­lint l’Iran, i Occi­dent, en una con­fla­gració devas­ta­dora. Encara som a temps d’evi­tar-ho.