Opinió

Crònica de Barcelona

La batalla d’Urquinaona

Què pot sortir malament quan un equilibri tan delicat rep l’impacte de somiatruites sense talent urbanístic però amb despatx oficial?

Poc que es devien ima­gi­nar els defen­sors dels balu­ards de Sant Pere i de Jon­que­res, a l’extrem nord de la mura­lla de la Bar­ce­lona asset­jada, que allà mateix es cons­trui­ria una plaça urbana, que adop­ta­ria el nom d’un bisbe andalús inte­grat a Cata­lu­nya, que aco­lli­ria l’expe­di­ent X d’un cinema recon­ver­tit a tea­tre –el Borràs– i d’un gra­ta­cel tes­ti­moni de la Bar­ce­lona de Por­ci­o­les –la torre Urqui­na­ona– i que no tin­drien l’honor d’acom­pa­nyar sant Pere, els ibers laie­tans, Roger de Llúria, Pau Cla­ris, Ausiàs March, Joan Pere Fon­ta­ne­lla i la bata­lla de Tra­fal­gar en l’impo­nent relat històric que con­flui­ria en aquell indret. Tam­poc devien sos­pi­tar que el sòl que tre­pit­ja­ven seria epi­cen­tre per con­nec­tar pas­sat i futur, la Ribera, Santa Cate­rina i Ciu­tat Vella amb l’Eixam­ple, el port amb els turons i la Cata­lu­nya lliure amb la Ciu­ta­de­lla borbònica. I que aquell mateix lloc, lla­vors asset­jat per la corona espa­nyola, tor­na­ria a ser camp de bata­lla segles després. De bata­lles èpiques a cop de llam­borda i con­te­ni­dor inci­ne­rat per defen­sar la lli­ber­tat i la dig­ni­tat davant les por­res, les sentències i la bilis de la mateixa borbònica Espa­nya. I de bata­lles més pro­sai­ques i quo­ti­di­a­nes per un pam d’asfalt a la Bar­ce­lona del segle XXI, inten­tant tran­si­tar d’una ciu­tat a l’altra i no morir en l’intent.

Ningú podrà negar que Urqui­na­ona sem­pre ha estat un repte ambiciós i alhora com­pli­cat en ter­mes urbanístics i de mobi­li­tat. No només per la seva capa­ci­tat de con­nec­tar diver­sos espais de la ciu­tat en totes direc­ci­ons, sinó per la com­ple­xi­tat d’una con­fluència de fins a nou car­rers de dimen­si­ons i sen­tits diver­sos en aquest mateix espai. Què pot sor­tir mala­ment quan un equi­li­bri tan difícil i madu­rat al llarg del temps com aquest rep l’impacte d’ideòlegs, tali­bans i somi­a­trui­tes sense talent urbanístic però amb car­net, des­patx i segell ofi­cial? Què pot pas­sar quan una cruïlla que veu pas­sar cada hora cen­te­nars de vehi­cles en totes direc­ci­ons amb una coor­di­nació aga­fada amb pin­ces ha d’ento­mar un canvi de para­digma pen­sat per a un flux infi­ni­ta­ment infe­rior? Què passa quan l’ego i la doc­trina volen tan per sobre dels ciu­ta­dans, els seus usos, les seves neces­si­tats i la seva capa­ci­tat d’adap­tació?

Fins no fa gaire, bai­xar des de Gràcia fins al mar i vice­versa era sen­zill, directe i fins i tot àgil, tot i tra­ves­sar l’Eixam­ple, Urqui­na­ona i el dis­tricte de Ciu­tat Vella. Ara, és una expe­dició de durada incerta o una gim­cana. La nova Via Laie­tana és una artèria estran­gu­lada i la desem­bo­ca­dura ascen­dent ha trans­for­mat Urqui­na­ona, sí, en un cul-de-sac. Semàfors de 10-15 segons en verd que con­ver­tei­xen car­rers en rate­res ple­nes de cot­xes atu­rats, con­duc­tors dema­nant hora al psicòleg i motors con­tri­buint més del compte a embru­tar l’aire de la ciu­tat i escal­far el pla­neta.

Les grans ciu­tats com Bar­ce­lona són el que són, acu­mu­lació de gent, habi­tat­ges, comerços, empre­ses, enti­tats cul­tu­rals, cen­tres edu­ca­tius, mèdics i espor­tius, ser­veis... un eco­sis­tema cui­nat a foc lent durant segles, igual que les neces­si­tats de mobi­li­tat que genera i que el trans­port públic no arriba a satis­fer. Una cosa és dimen­si­o­nar-la, recon­duir-la i huma­nit­zar-la i una altra és reta­llar-la amb la serra mecànica expul­sant dels car­rers 50 o 100.000 vehi­cles dia­ris. Això és menys­prear pro­fun­da­ment les per­so­nes que hi van a dins.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.