El factor humà
Quan les veritats ofenen
Rabassa i l’al·lucinant història d’un faristol carregat d’història que molesta la policia i que l’actual Ajuntament maltracta
Barcelona és una ciutat carregada d’història que cal que sigui explicada. La manera que s’ha trobat és la de fer-ho amb petits faristols amb explicacions en català, castellà i anglès situats a peu de carrer davant de llocs significats o que han estat escenari de fets rellevants. N’hi ha poc més de cinquanta a tota la ciutat. Quasi tots són llegits i respectats, tret d’un que ha estat objecte de reiterats actes vandàlics, un total de quinze, perquè és evident que provoca urticària.
El faristol en qüestió no agrada des del dia que es va posar, un matí que havia de ser breu i que va acabar en una petita odissea. Jordi Rabassa, aleshores conseller tècnic del districte de Ciutat Vella, va convocar els operaris que havien de fixar l’estructura davant de la Prefectura Superior de Policia, al número 43 de Via Laietana, a primeríssima hora del matí. Es pretenia que l’operació de muntatge fos ràpida, sense entrebancs, però la cosa es va complicar des del primer moment.
El trepant que havia de fer servir l’operari per perforar el terra havia quedat sense bateria i el tècnic va haver de marxar a buscar un recanvi. Va començar a passar el temps, el tècnic no tornava i de dins de la prefectura van començar a sortir policies a mirar, preguntar, qui era aquella gent que volien fer aquella operació davant la comissaria.
Un agent va acabar demanant la documentació a Jordi Rabassa, que va lliurar el seu DNI, i se’n va tornar cap a dins de l’edifici policial avisant que comentaria la qüestió amb un inspector i que aquest ja els diria alguna cosa en relació amb la instal·lació del faristol. Rabassa, que és home pacífic, va decidir esperar. Tampoc tenia cap altra elecció, perquè l’operari encara no havia tornat amb la nova bateria, ni el policia li havia retornat el DNI. I així va passar una, dues i fins a tres hores sense la màquina i sense que l’inspector es donés a conèixer, fins que, a l’hora de l’esmorzar, aquest va acabar sortint al carrer amb parsimònia funcionarial. Rabassa s’hi va dirigir i li va demanar si hi havia algun problema amb el faristol i l’inspector va respondre, “és la via pública, facin el que vulguin”, i va marxar cap al bar.
El joc policial no va acabar aquí. Quan finalment es va procedir a posar el faristol, agents de paisà van començar a sortir de l’edifici, travessaven el carrer, miraven des de l’altre costat, s’hi acostaven, llegien el que hi deia i, fins i tot, es van atrevir a qüestionar el contingut del text del faristol. Un cop aquest va estar posat i en patir el primer atac, la policia es va negar a facilitar imatges de les càmeres que hi ha a la façana de prefectura i que haurien ajudat a identificar-ne els autors.
El faristol es va acabar posant a una distància prudent de la façana de la prefectura i encarat a aquest, per complementar la lectura del text amb l’observació de l’edifici. Amb les obres de Via Laietana es va retirar, i quan s’ha restituït, el faristol s’ha disposat en un lloc on passa desapercebut, al límit de la vorera, envoltat de motos, cosa que en fa la lectura quasi impossible i absurda, perquè qui ho fa queda situat d’esquenes a l’edifici. Fa pocs dies Rabassa va fer una piulada demanant “responsabilitat i respecte” en les polítiques de memòria, i ho torna a fer avui per mitjà d’aquest diari.
