Opinió

Aquest vespre es donen els Rahola

Veient aquests exemples, qui diu que les històries locals no són universals?

Els pre­mis Car­les Rahola de comu­ni­cació local s’entre­guen avui a les 20 h a l’Audi­tori de Girona. És el punt final d’una set­mana dedi­cada a pen­sar i a par­lar sobre peri­o­disme amb mira­des dife­rents. Enguany, quan s’han comu­ni­cat, he tin­gut temps per conèixer alguns dels tre­balls fina­lis­tes. Mal­grat que el meu amor mediàtic està indis­cu­ti­ble­ment lli­gat a la ràdio, he vol­gut veure les pro­pos­tes can­di­da­tes al guardó tele­vi­siu. Com­par­tei­xen un alt grau d’emo­ti­vi­tat i una pers­pec­tiva històrica i local: David Vega i Josep Anaya són fina­lis­tes per Cons­trucció d’un cinema, emès a Tele­visió de Girona. Jordi Altesa i Ruth Espuny ho són per Quan les bom­bes callen, emès per Tele­visió del Ripollès, i Pedro Toro Coll, per Les brui­xes del fut­bol, emès dins el canal Esport3 de la CCMA. Tant el docu­men­tal emès a la TV del Ripollès com el de Les brui­xes del fut­bol són mate­rial d’aquell que tant m’agrada, cons­truït a par­tir del tes­ti­moni dels pro­ta­go­nis­tes. Sense fili­gra­nes, ben cons­truïts i amb un bon domini del ritme tele­vi­siu (un més que l’altre sota la meva modesta opinió) ens mos­tren com d’impor­tant és recons­truir infor­mació històrica a par­tir dels pro­ta­go­nis­tes dels fets. Com deia Fra­ser, quan es recu­llen les vivències de les per­so­nes, les seves històries de vida, tan impor­tant és l’expli­cació del fet com la per­cepció i les sen­sa­ci­ons del mateix per part dels pro­ta­go­nis­tes. I això és el que han fet els dos tre­balls dels Rahola de TV que he pogut veure. D’una manera que et remou l’ànima, el tes­ti­moni de la Con­xita Pous, l’àvia de Camp­devànol par­lant de la Guerra Civil a Quan les bom­bes callen, no pot dei­xar a ningú indi­fe­rent. Per mi, hau­ria de ser mate­rial de divul­gació esco­lar. Amb un to molt dife­rent, m’ha mera­ve­llat Les brui­xes del fut­bol (i no m’agrada el fut­bol!).Però és que el docu­men­tal no va només de fut­bol, va de passió, de per­se­guir els som­nis, de superar bar­re­res i de la força de la comu­ni­tat. M’ha sem­blat extra­or­di­nari. Tras­pua emo­ti­vi­tat, la d’aque­lles nenes, ara dones, que juga­ven a fut­bol als car­rers de Llers i que sense refe­rents feme­nins i amb el suport d’un entre­na­dor van acon­se­guir fer el que volien. Veient aquests exem­ples, qui diu que les històries locals no són uni­ver­sals?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia