Un succés poc corrent

Podria haver sigut un dissabte qualsevol a Reus, ciutat de ciutats, si no hagués estat per un succés poc corrent, resultat d’un seguit de circumstàncies infreqüents.

Va ser al voltant d’un quart d’una quan, de sobte, un diluvi de pares sense res en comú va inundar les voreres de la ciutat. Parlo d’una multitud d’homes i de criatures que estirava els límits de les places, les terrasses i els passos de vianants, induint un clima desconcertant difícilment explicable amb poques paraules.

Com trossos de confeti en suspensió, els pares s’entrecreuaven amb altres transeünts que descobrien com la invasió d’homes fent de pares era cada vegada més gran i provocava, alhora, tot tipus de contactes lleus amb altres pares que, com ells, atapeïen l’espai urbà amb texans, cotxets i motxilles de portament de tots colors. La comunicació era cautelosa entre ells: un “hola”, un “adeu”, un “tot bé?”, un “quant de temps”... mentre el zig-zag dels cotxets no frenava. Plena de tendresa i estupefacció, l’escena d’aquell migdia em recordava els poemes de Wislawa Szymborska o els contes de Pere Calders, on la ficció actua com un element constitutiu de la realitat, una realitat tan enigmàtica que no pot ser assimilada de sobte.

Vet aquí que la causa del diluvi es trobava dins del teatre, on centenars de mares van assistir al xou de la Paola Roig i l’Andrea Ros: La vida secreta de las madres, una proposta per riure, plorar, i dir amb veu alta que les mares ja no estan soles. El teatre estava ple de gom a gom amb totes les localitats venudes. Segons van explicar-me, va ser una trobada divertida i encoratjadora on va parlar-se de la criança, del postpart, de la conciliació, de l’amor o de la narrativa masculina de la maternitat.

No feia falta el microscopi per adonar-se que els successos inversemblants de fora, al carrer, eren la conseqüència màgica del ritual que dones i mares duien a terme a dins del teatre, com una mena de corrent de retorn marí que, nascut a l’interior del l’oceà, inundava ara els carrers de Reus. I és que sovint oblidem que vivim a través de les relacions, interconnectats amb tot tipus de significats que es bressolen dins nostre. Qui experimenta a través dels significats i dels vincles pot abandonar els subterfugis de la por i construir alternatives més sanes per estimar-se i estimar, que és justament el que va succeir aquell migdia a dins del Teatre Fortuny.

No se’n sap res del que va succeir amb la riuada de pares que passejaven amb les seves criatures. Jo n’era un! En suspensió i sense saber-ho, potser tenia més coses en comú del que pensava amb tots els altres pares... Alguns de nosaltres vam atrevir-nos a compartir els nostres secrets amagats entre els carrerons.