Opinió

Tribuna

Menys tertúlia, més ètica

“No sé si us passa com a mi, que trobo a faltar una anàlisi ètica de la realitat. Trobo a faltar una anàlisi que tingui en compte els valors democràtics, els drets humans
“L’ètica és l’aristocràcia de l’ànima. Valem el que val la nostra capacitat de justícia, valem el que val la nostra paraula, la nostra responsabilitat, el nostre valor, la nostra generositat

No sé si us passa com a mi, que trobo a fal­tar una anàlisi ètica de la rea­li­tat. Més enllà de les 5 pre­gun­tes del peri­o­disme de qui, què, on, quan i per què. Més enllà de la meva opinió, perquè ja els antics dis­tin­gien entre conei­xe­ment i opinió. I tenir una opinió no vol dir tenir un conei­xe­ment. Trobo a fal­tar una anàlisi que tin­gui en compte els valors democràtics, els drets humans.

Vol­dria que el peri­o­disme servís per fer una versió laica de la famosa pregària de sant Fran­cesc d’Assís (i ara no riguin ni m’acu­sin de bonisme). Com a ciu­ta­dans hem de seguir con­dem­nant els que omplen el món d’odi, d’ofensa, de discòrdia, de des­es­pe­ració i tris­tesa. El peri­o­disme, on hi ha error ha de posar la veri­tat. I la veri­tat, quan és autèntica, ens ha de posar en con­tacte amb el nos­tre millor destí de ser per­so­nes. No es tracta al final de saber què passa, què també, sinó de saber qui volem ser. I no bai­xar mai la guàrdia con­tra els qui pre­fe­rei­xen les tene­bres a la llum.

Sé que de l’ètica a la demagògia hi ha un pas, sé que els popu­lis­tes també par­len del bé i del mal, sé que l’ètica és com una gran con­venció que no acaba de donar res­pos­tes úniques, sòlides i inequívoques. Però ja ho deia Aristòtil, és propi de la per­sona sàvia no dema­nar a l’ètica la mateixa exac­ti­tud que les matemàtiques (deia home, deia política però és per enten­dre’ns). Jo sí crec que hi ha una ètica de mínims, els drets humans, l’objec­tiu de ser per­so­nes eman­ci­pa­des, és a dir, capa­ces de pen­sar per nosal­tres matei­xos, sense reconèixer una auto­ri­tat més gran que la pròpia consciència, una consciència, però, no ser­venta del pro­fit sinó que sap rao­nar i ser justa. Una justícia que no dis­cri­mini per raó de sexe, gènere, diver­si­tat fun­ci­o­nal, ori­gen, ètnia, cre­en­ces.

L’ètica és l’aris­tocràcia de l’ànima, és dir: al marge de la família on hagis nas­cut, al marge de la teva cate­go­ria labo­ral i de la xifres del teu compte cor­rent, el teu valor equi­val al teu valor ètic. És la diferència entre tenir o ser. Valem el que val la nos­tra capa­ci­tat de justícia, valem el que val la nos­tra paraula, la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat, el nos­tre valor, la nos­tra gene­ro­si­tat. Valem el que val el nos­tre “vull por­tar amor on hi hagi odi”. L’ètica també és capa­ci­tat men­tal, perquè de res val un vull que no sap dis­tin­gir entre amor i caos, entre bon­dat i con­flicte, entre sin­ce­ri­tat i mani­pu­lació, entre rea­li­tat i inter­pre­ta­ci­ons interes­sa­des de la rea­li­tat. Valem el que som capaços de pen­sar, de fer, de dir. Si ens ho fa la IA, no valem res.

L’ètica sig­ni­fica renun­ciar ara mateix a ser ric, si aquests diners pro­ve­nen de mal­me­tre el món, del tràfic de per­so­nes, l’arma­ment o dro­gues. Quan s’és –quan s’arriba a ser– una per­sona digna, es renun­cia a fer mal al marge de segons quins pro­fits sim­ple­ment perquè està per sota de la pròpia dig­ni­tat. Pot una per­sona anar amb un des­ca­po­ta­ble i cade­nes d’or, entrar en un iot i gau­dir-lo encara que sàpiga que aquesta for­tuna prové d’acti­vi­tats igno­mi­ni­o­ses? Sí, hi ha qui pot. Però aquesta per­sona riquíssima val menys que les dei­xa­lles.

Per a algu­nes per­so­nes l’únic sen­tit de la vida és esprémer les vivències i les per­so­nes. En ense­nyen que el veri­ta­ble èxit vital són els diners, el poder, la fama, els sig­nes d’osten­tació, la bellesa física, la cate­go­ria pro­fes­si­o­nal. Que la moral del vic­toriós és aquesta mena d’èxit, i que el pobre i hon­rat és un fra­cas­sat. Ser cone­gut per fer una bona feina està bé, haver tin­gut la sort de tenir un bon físic també ho està, tenir una feina lícita que esti­gui ben pagada també és un pri­vi­legi, gau­dir dels bons moments és fantàstic, i ningú ha de renun­ciar a tot això. Però no és el camí, són sim­ples regals de la vida i no pas el destí triat. El destí anímic, allò que és invi­si­ble als ulls, és la rea­li­tat més fona­men­tal i impres­cin­di­ble.

Un mínim d’ètica també impe­deix men­tir, no mirem cap a una altra banda, real­ment és ver­gonyós fer tre­balls, escriure tex­tos, tenir dis­cur­sos que ha fet la IA i que nosal­tres sig­nem. L’ètica vol dir pen­sar i voler actuar cor­rec­ta­ment tant per a un mateix com per als altres, i té a veure amb apren­dre a pen­sar de la manera més rea­lista i objec­tiva pos­si­ble i amb voler ser algú que faci el bé –al món, als altres, a ell mateix–. També saber, de manera pro­funda i evi­dent, encara que sigui en certa manera inde­mos­tra­ble pels estàndards adqui­si­tius, que fer el bé als altres és la millor manera de fer-se’l a un/a mateix/a.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia