Opinió

De set en set

Armand Obiols

Poques figu­res de la lite­ra­tura cata­lana resul­ten tan intri­gants i al mateix temps tan antipàtiques com Armand Obi­ols. Haver estat el con­se­ller de Mercè Rodo­reda durant tants anys d’exili li ha fet molt de mal. Ha aca­bat sent l’home a l’ombra d’una dona, que per una vegada inver­teix l’ordre de la infàmia, però no la fa menys dolo­rosa i igual d’injusta. Fa uns dies, l’edi­tor Jordi Cor­nu­de­lla, que s’ha lle­git fins i tot el que encara no està escrit, guar­dava un silenci tens quan jo li deia (la ignorància és atre­vida) que entre Ramon Esquerra, abans de la Guerra Civil, i Gabriel Fer­ra­ter, ja als anys setanta, no hi havia hagut cap crític que exercís la mateixa auto­ri­tat sobre els autors cata­lans. “T’obli­des d’Armand Obi­ols”, em va dir a mitja veu, per no espan­tar, perquè deu saber que és tan mal vist com l’enigmàtic Denis Chof­fat d’Aurora Ber­trana, amb la diferència que aquest cara­llot no va apor­tar cap bene­fici a ningú, ni tan sols a la seva ena­mo­rada, que per for­tuna va caure a temps del cavall. El pri­mer que s’ha atre­vit a afron­tar-se de ple a l’home més obs­cur, poc estu­diat i mal lle­git de la lite­ra­tura cata­lana ha estat Quim Torra, que abans de ser pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ja havia res­ca­tat un munt de gent exem­plar i obli­dada a través de l’edi­to­rial Acon­tra­vent. Armand Obi­ols, d’una fre­dor que crema (Empúries) és el pri­mer estudi seriós sobre aquest escrip­tor esquiu i tan exi­gent, que va renun­ciar a l’obra pròpia per ser­vir la de la seva pare­lla. Per si fal­tes­sin raons per mirar-se’l per fi amb uns altres ulls: cre­ieu que Rodo­reda hau­ria con­fiat el seu pro­jecte lite­rari a algú medi­o­cre?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.