Opinió

50 anys de pujada

La pujada al santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut fa mig segle d’història

Espero fer-me per­do­nar si con­fesso públi­ca­ment una de les meves pre­ferències de cos i d’espe­rit, però és que no tinc manera de resis­tir a la temp­tació. Es tracta del san­tu­ari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, a 1.100 metres d’alti­tud sobre la vall d’Hos­to­les i Sant Feliu de Palle­rols, a la Gar­rotxa Meri­di­o­nal. Com que el cos ha de tra­gi­nar l’espe­rit i cal que ho faci bé i amb garan­tia, el cos s’ha de cui­dar. I per això l’esti­mació (i devoció) que els vila­tans tenim per la nos­tra patrona es veu feliçment com­ple­men­tada, al mateix san­tu­ari, per un ser­vei de taula i llit excel·lent, alta­ment pro­fes­si­o­nal, pro­por­ci­o­nat i harmònic. I n’hi ha més: sor­tir a la bal­co­nada que fa de mira­dor es con­ver­teix en una gran lliçó de geo­gra­fia viva i apli­cada. El Piri­neu, ele­gant i majestuós, tanca l’espec­ta­cle pel nord; davant que­den en expo­sició solemne el Bas­se­goda, la Mare de Déu del Mont, Fines­tres i Roca­corba. A la dreta s’ende­vina el pla de Girona, i a l’horitzó més llunyà la serra de Ver­dera sobre el mar de Roses que en els dies estrit­llats és una cinta de plata entre el puig Rom i el Montgrí, la mun­ta­nya que a l’Empordà en diuen del bisbe mort. Els de can Mic­he­lin escriu­rien mérite un detour; un ser­vi­dor també ho afirma, i de ben segur que amb més con­ven­ci­ment que ells. I bé: el pròxim dia 9 de juny, diu­menge, l’Ajun­ta­ment del poble i el Club Atle­tisme Pes­ca­llu­nes orga­nit­zen la pujada popu­lar al san­tu­ari, “per cami­nai­res i cor­re­dors” –diu el pro­grama, que aquest any és la que fa cin­quanta. Es tracta d’un recor­re­gut de dos quilòmetres i mig, amb un des­ni­vell posi­tiu de 550 metres i una altura màxima de 1.040. Cin­quanta anys és un ele­ment per des­ta­car, no sé si hi ha gai­res acti­vi­tats com aquesta que pre­sen­tin mig segle d’història. Ho trobo impor­tant i trans­cen­dent, però un ser­vi­dor no hi pujarà pas, con­di­ci­o­nat pel tre­ball que el temps, impas­si­ble, ine­xo­ra­ble i rigorós, va prac­ti­cant en tots els orga­nis­mes haguts i per haver. Encara que ho sem­bli, no és cap queixa: el millor és ento­mar les coses tal com són i no pas com ens agra­da­ria que fos­sin, entre altres raons perquè quei­xar-se és una abso­luta inu­ti­li­tat. Davant l’espai i les for­mes, encara s’hi pot fer alguna cosa; davant del temps, res de res. “Ben bé rè” –que diem a la Gar­rotxa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.