La puta “mili”

L’espec­tre de la puta “mili” recorre les can­ce­lle­ries euro­pees i els minis­tres de Defensa es posen a la boca la paraula guerra amb una tran­quil·litat que fa fere­dat. En parla en Josep Bor­rell: “Estem al límit d’una guerra, enmig un cer­cle de foc”; en parla la Mar­ga­rita Robles: “L’amenaça de guerra és total i abso­luta”; la pre­para l’Emma­nuel Macron, la veu a venir l’Olaf Scholz... I no ens enga­nyem, si la febre bel·licista es va enco­ma­nant d’un país a l’altre i tots els exe­cu­tius enfor­tei­xen els seus pres­su­pos­tos per com­prar tancs i míssils no és només per donar una ale­gria a la indústria de la mort, és perquè alguna dada deuen tenir sobre la taula dels búnquers que els fa témer la imminència del des­as­tre. Jus­ta­ment ara que es com­me­mo­ren amb fara­ma­lla mili­tar els vui­tanta anys de la car­nis­se­ria d’Omaha Beach. La imme­di­ata con­seqüència d’aquesta esca­lada només ver­bal –de moment i men­tre no s’escampi la taca ucraïnesa– és la recu­pe­ració del ser­vei mili­tar obli­ga­tori, una mesura que ja s’ha posat en marxa per exem­ple al Regne Unit. Si mai s’arriba a plan­te­jar aquí serà el moment de recor­dar el cas de l’amic Pepe Beúnza, el pri­mer objec­tor de consciència per raons polítiques sota el règim fran­quista, en una època en què només es nega­ven a ingres­sar al quar­ter els tes­ti­mo­nis de Jehovà. La seva resistència moral li va cos­tar tres anys de presó. Pre­ve­nint el pit­jor, ja podem treure la pols del seu record i les tera­nyi­nes del seu exem­ple. Perquè aquesta seria la penúltima putada per a tota una gene­ració sense sort. Als nos­tres joves els impe­dim inde­pen­dit­zar-se dels pares fins que rane­gen els qua­ranta, no tenen feina a la vista i, encara amb el xumet a la boca, els hem fet addic­tes a les pan­ta­lles, com si la pel·lícula Bra­zil de Terry Gilliam s’hagués fet rea­li­tat i hi vis­ques­sin a dins. Per aca­bar-los d’amar­gar només cal que res­sus­ci­tem la “mili”. Faran falta molts Pepe Beúnza.