Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Sobre la divulgació mèdica

Un lec­tor de setanta-dos anys m’escriu sobre el pro­grama de tele­visió “Más vale pre­ve­nir”, que s’ha cen­trat dues o tres vega­des en la mateixa malal­tia: el càncer. Aquest lec­tor vallenc no dubta de la bona intenció dels pro­gra­ma­dors, que desit­gen divul­gar les cau­ses i els efec­tes d’aquesta malal­tia, però opina que, al cos­tat dels aspec­tes posi­tius de la infor­mació, hi ha també con­seqüències força nega­ti­ves.

No he vist aquests pro­gra­mes, però els punts de vista que exposa la carta són molt dig­nes de tenir en compte. És veri­tat que avui dia hi ha molta gent que per la seva edat, el seu estat de salut o el seu caràcter està afec­tada per una obsessió davant la malal­tia, i deter­mi­na­des infor­ma­ci­ons les per­tor­ben psi­cològica­ment. Estan pen­dents de la tele­visió, de la qual volen apren­dre una colla de coses que molt sovint aug­men­ten la con­fusió i la pre­o­cu­pació. No tot­hom està pre­pa­rat per a enten­dre allò que es diu, com es diu i per què es diu.

Afirma el lec­tor que parla per experiència, perquè ha vis­cut molt de prop tres casos de per­so­nes que han que­dat angoi­xa­des després de con­tem­plar pro­gra­mes mèdics. Real­ment, aquest és un tema molt deli­cat. La forçada sim­pli­fi­cació que té un pro­grama de tele­visió és un dels fac­tors de perill, i l’altre és la difi­cul­tat que té molta gent per a com­pren­dre el que li diuen a través d’aquest mitjà audi­o­vi­sual; a vega­des ja no és una difi­cul­tat de com­pren­dre, és sim­ple­ment una curi­osa difi­cul­tat de saber escol­tar.

Més d’una vegada hau­reu vist que, tot just la per­sona que dona l’expli­cació ha aca­bat una frase, un dels espec­ta­dors del pro­grama fa un comen­tari en veu alta que impe­deix que ell mateix, i els altres espec­ta­dors, puguin sen­tir la frase següent, que pot­ser és la que donava autèntic sen­tit a l’ante­rior. Hi ha una tendència a “par­ti­ci­par” en l’emissió, que sol per­ju­di­car la “recepció”. Això és propi del caràcter d’espec­ta­cle que té la petita pan­ta­lla, on hi ha cares visi­bles, veus audi­bles i, en gene­ral, movi­ment. La mateixa infor­mació arriba d’una altra manera si és lle­gida. Si l’arti­cle del diari o la pàgina del lli­bre interessa, la per­sona fa un esforç més con­cen­trat i dis­ci­pli­nat d’assi­mi­lació i, en tot cas, pot tor­nar endar­rere; el text escrit queda a l’abast, com a docu­ment re-exa­mi­na­ble, men­tre que la infor­mació tele­vi­siva o radiofònica ja “ha pas­sat” i fa pos­si­ble la inter­pre­tació equívoca i fins i tot con­tra­dictòria per part de diver­ses per­so­nes, que aca­ben mun­tant una dis­cussió sobre una base sovint “inven­tada”.

Hi ha una diver­tida anècdota del minis­tre de Sani­tat belga, que fou con­vi­dat a veure una pel·lícula de tema mèdic. S’hi expo­sa­ven els greus efec­tes que l’alco­hol produïa en el fetge. Pre­gun­tat pels peri­o­dis­tes què en pen­sava, la res­posta del minis­tre va ser tan imme­di­ata com ines­pe­rada:

–Us pro­meto que des d’ara no men­jaré mai més fetge!

Seria con­ve­ni­ent que els cre­a­dors dels pro­gra­mes mèdics difo­sos a través dels mit­jans popu­lars es pre­o­cu­pes­sin molt espe­ci­al­ment pels pro­ble­mes de “tècnica de comu­ni­cació” que plan­te­gen aquests canals, sobre­tot la tendència a la defor­mació del mis­satge i les reac­ci­ons psi­cològiques dels afec­tats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.