Opinió

El factor humà

Marina i el somriure captiu

Ahir, 18 de juliol, es va parlar de guerra a l’Eixample, la guerra d’Ucraïna, el patiment dels seus presoners i els familiars

El mal sem­pre s’apro­fita del bé. Una de les eines més útils que han sor­tit de l’enginy humà són les bri­des, sim­ples cin­tes de plàstic estre­tes i allar­gas­sa­des amb què es pot fer fàcil­ment un nus escor­re­dor del diàmetre desit­jat per­me­tent la fixació de dos objec­tes amb tota rapi­desa i efec­ti­vi­tat, sense cap temor que un es des­pren­gui de l’altre. És un ins­tru­ment molt uti­lit­zat en fei­nes indus­tri­als i tècni­ques, com la cons­trucció o l’electrònica, també en l’àmbit domèstic i en un àmbit més per­vers, el de la segu­re­tat i con­tenció de per­so­nes, com a subs­ti­tu­tiu de les cone­gu­des mani­lles.

Ahir, la Marina Txer­no­vo­lenko aguan­tava una d’aques­tes peces plàsti­ques amb la mà esquerra, ense­nyant-la a l’audi­tori de l’Espai Línia de l’Eixam­ple que l’escol­tava, men­tre anava expli­cant com uti­lit­zen les bri­des els sol­dats rus­sos per lli­gar les mans dels pre­so­ners que fan a Ucraïna, sovint per l’esquena, i que, immo­bi­lit­zats així, els por­ten al lloc de reclusió, sovint en tras­llats llargs i peno­sos que dis­ten molts quilòmetres de la ciu­tat o el camp de bata­lla on han estat fets pre­so­ners.

Men­tre un grup de nens aga­fava un feix de bri­des i n’anava repar­tint entre el públic, la Marina sos­te­nia amb les seves mans una ban­dera del seu país, Ucraïna, a la qual havia lli­gat una brida en un extrem que va aca­bar tallant amb unes esti­so­res. “Avui el meu somni és aquest, una brida tallada, una per­sona alli­be­rada”, va pro­cla­mar

La Marina és una dona jove, de fac­ci­ons suaus i mane­res edu­ca­des, esposa i mare de dos fills, una per­sona que hau­ria d’estar en la flor de l’ale­gria de la vida, amb un som­riure per­ma­nent dibui­xat als lla­vis. Però el posat de la Marina és seriós, greu. “Abans, quan jo tenia un pro­blema tru­cava al meu pare i ell sem­pre venia a solu­ci­o­nar-lo, ràpid; ara cada matí quan m’aixeco i prenc un cafè el pri­mer que faig és pen­sar en ell i com estarà allí on el tenen tan­cat.”

El pare de la Marina és un dels entre 1.500 i 2.000 sol­dats que encara estan pre­sos després de la bata­lla de Mariúpol, el sag­nant setge a què els rus­sos van sot­me­tre aquesta ciu­tat entre el febrer i el maig del 2022. Des d’ales­ho­res la Marina només ha rebut una carta del seu pare. Les car­tes que ella li ha escrit, i en són mol­tes, no sap on han anat a parar. Les ges­ti­ons fetes davant mul­ti­tud d’orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals no han donat cap fruit. Només sap, per una infor­mació que li van donar pre­sos ara alli­be­rats, que l’home alt i cepat de 95 qui­los de pes que era el seu pare abans de la guerra ara n’és un altre que en pesa només 65.

L’agost del 2022, aquesta dona va ater­rar a la ciu­tat de Bar­ce­lona, on es va esta­blir amb els seus fills i on pot viure gràcies als ingres­sos que obte­nen d’un negoci que tenen encara en fun­ci­o­na­ment al seu país d’ori­gen. Està molt agraïda de l’aco­lli­ment que li ha donat la ciu­tat i també a l’asso­ci­ació Txer­vona Kalyna, que des del pri­mer moment del con­flicte s’ha des­vis­cut per fer cos­tat als seus com­pa­tri­o­tes.

Ahir l’asso­ci­ació va orga­nit­zar aquest acte on la Marina i altres tes­ti­mo­nis van expli­car la duresa del cap­ti­veri de sol­dats i civils ucraïnesos en mans dels rus­sos. De moment hi ha hagut 95 actes d’inter­canvi de pre­sos entre uns i altres, 95 motius d’espe­rança per a la Marina, 95 tris­tes decep­ci­ons. No, el seu ros­tre no pot dibui­xar un som­riure.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia