Opinió

Tribuna

Tots els miralls

“¿De debò hem de fer un món simple i uniformitzat, de veritats úniques, una societat acrítica i de pensament únic, bastida sobre unes obvietats tan òbvies –i perdoneu– que sembla que no valgui la pena aprofundir en res?

W.H. Auden va escriure que “Narcís no es va ena­mo­rar del seu reflex perquè fos bell, sinó perquè era el seu...”. La idea de bellesa ha estat sem­pre encar­ri­lada per l’ego: no veu les arru­gues qui vol, sinó qui pot, qui és capaç de mirar els altres tal com es mira a ell mateix quan és crític. Quan no fa, doncs, com Narcís. O com molts ter­tu­li­ans, peri­o­dis­tes o mit­jans de comu­ni­cació d’ara.

Com ja deuen saber, Auden era un poeta i no es pot pas dir que els poe­tes no tin­guin ego. Hi ha algú que no en tin­gui? Però, com a bon poeta, Auden sabia anar al fons. Recor­dant una frase de Blake –“un idi­ota no veu el mateix arbre que veu un home savi”–, Auden deia que “l’home no tan sols crea el món segons la seva imatge, sinó que els dife­rents tipus d’homes creen dife­rents clas­ses de mons”.

Escric això quan ja fa unes set­ma­nes que els mit­jans de comu­ni­cació han anat dei­xant de par­lar de Gisèle Peli­cot. Fa angúnia fins i tot recor­dar-ho: una dona dro­gada i vio­lada durant quasi deu anys per més de cin­quanta homes a instàncies del seu marit. Entris­teix, esgar­rifa, indigna..., tot el que vul­guin. No conec, però, i em sem­bla que no conei­xeré mai ningú que no s’hor­ro­ritzi davant de fets com aquests. Cal insis­tir, és clar, a denun­ciar-ho, però em sem­bla que no n’hi ha prou que­dant-nos a la superfície d’això, en el que es veu quan es mira a la bassa tal com han fet gene­ral­ment molts mit­jans de comu­ni­cació.

Recor­din la frase de Blake: “Un idi­ota no veu el mateix arbre que veu un home savi.” Deu ser per aquest motiu que, tot i que fets com aquells siguin impos­si­bles de pair, m’amoïna la super­fi­ci­a­li­tat amb què sovint es trac­ten, la sim­pli­ci­tat amb què es jut­gen. Pas­sats aquells pri­mers dies, molts esperàvem que més d’un peri­o­dista, un ter­tulià o un mitjà de comu­ni­cació ani­ria més al fons i ana­lit­za­ria amb rigor tota la misèria moral, tota l’estultícia, tota la ignorància que hi ha dar­rere d’aquest cas i dar­rere de molts d’aquells homes. Fins allà on jo sé no ha estat així, mal­grat que –i això també és una obvi­e­tat– ni la majo­ria dels homes no ens hem com­por­tat ni em fa l’efecte que ens com­por­taríem mai com aquells, ni tam­poc no em sem­bla que cap de les dones amb qui em faig nor­mal­ment no arri­ba­rien al grau de des­co­nei­xe­ment, de sub­missió o del que vul­guin de Gisèle Peli­cot. No tinc cap dubte que s’hau­rien ado­nat molt abans del que estava pas­sant. Costa d’enten­dre que ella no se n’adonés. I no ho escric, és clar, perquè vul­gui cul­pa­bi­lit­zar-la, ho escric perquè valoro prou peri­o­dis­tes o ter­tu­li­ans o mit­jans de comu­ni­cació per accep­tar que tin­guin una visió tan sim­ple, tan poc analítica: una dona enga­nyada que no s’adona de res, uns homes bru­tals, pit­jors, molt pit­jors que ani­mals... Fa l’efecte que podria pas­sar això mateix a qual­se­vol dona, que podria fer això mateix qual­se­vol home. I a mi em sem­bla que, si fos així, on podríem fona­men­tar la nos­tra fe en la huma­ni­tat: les dones sem­pre pos­si­bles vícti­mes; els homes sem­pre pos­si­bles bot­xins. Com pot ser que sobre aquest cas no hi hagi hagut encara qui hagi vol­gut anar més al fons, trac­tar-lo amb més detall?

Em sem­bla que l’escrip­tor ame­ricà Upton Sin­clair la va encer­tar quan va escriure que “és difícil que un home enten­gui alguna cosa quan el seu salari depèn del fet que no ho enten­gui”. Pot­ser sigui això el que passa en aquest i en molts altres casos. I això passa també sovint a les nos­tres uni­ver­si­tats: els va el sou a molts pro­fes­sors i intel·lec­tu­als, fins i tot el pres­tigi. I també entre tots nosal­tres, l’opinió pública. Com podem pro­var d’ana­lit­zar, de mati­sar o d’anar més al fons sense ser con­si­de­rats imme­di­a­ta­ment sos­pi­to­sos?

I ja acabo. No em sem­bla que els homes i les dones del segle XXI hàgim de con­ti­nuar pen­sant amb la mateixa sim­pli­ci­tat que ho feia fins i tot Upton Sin­clair a La jun­gla, la seva pri­mera novel·la, a començaments del segle XX: “Aquí, els bons”, “Allà, els dolents” i tots nosal­tres, natu­ral­ment, sem­pre al cos­tat bo de la història. La fe del car­bo­ner com en deien. ¿De debò hem de fer un món sim­ple i uni­for­mit­zat, de veri­tats úniques, una soci­e­tat acrítica i de pen­sa­ment únic, bas­tida sobre unes obvi­e­tats tan òbvies –i per­do­neu– que sem­bla que no val­gui la pena apro­fun­dir en res? Ena­mo­rats de les nos­tres veri­tats com Narcís d’ell mateix, perquè aques­tes veri­tats tin­guin èxit hem subs­tituït la bassa d’aigua on Narcís s’emmi­ra­llava per un ene­mic a l’abast. En el meu tros de món, tot sovint qua­li­fi­quem aquest ene­mic d’extrema dreta, de racista, de mas­clista o de nazi. I d’aquí a poc, pot­ser, d’isra­elià o de burgès o fins i tot d’home. No els sem­bla que tot és més com­plex i, en defi­ni­tiva, menys sim­ple? O hau­ria d’haver escrit xim­ple?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia