Opinió

Tribuna

No acollim, convoquem

“El model econòmic fa figa i les nostres societats estan en crisi per raons que són perfectament identificables. Arreu la ultradreta ens exhorta a mirar cap a baix per evitar que girem els ulls amunt, però en el nostre cas, a més d’atiar una ràbia adolescent que agreuja tots els problemes que denuncia, serveix per degradar i destruir l’independentisme.

Ja em sap greu però mirats així col·lec­ti­va­ment i exa­mi­nats pels nos­tres actes no som bons, ni bonis­tes i només cal lle­gir la llei d’estran­ge­ria per cons­ta­tar-ho. Tam­poc rebem els des­val­guts del món amb els braços i les fron­te­res ober­tes. Una tanca de sis metres i els quasi 40.000 cadàvers tràgica­ment incor­po­rats a la cadena tròfica de la Medi­terrània en donen fe. El nos­tre no és, mal­grat aquells mals augu­ris, un país que vaga sense rumb per l’espai side­ral sinó que segueix anco­rat a l’inte­rior de Schen­gen, a l’Europa for­ta­lesa, la que des del 2021 ha des­ti­nat trenta, qua­ranta, cin­quanta mil mili­ons a la vigilància, a les patru­lles, a exter­na­lit­zar els con­trols i a la cons­trucció de més de mil quilòmetres de mura­lla, sis vega­des el mur de Berlín. Aspec­tes, per cert, que mai esmen­ten els que recla­men que no siguem ble­des, que cal mirar la vida a la cara i par­lar ober­ta­ment de la immi­gració. És cert que hi ha refu­gi­ats polítics, climàtics, éssers humans que fugen de la guerra, que són per­se­guits i expul­sats, però els can­vis enor­mes que ha expe­ri­men­tat la nos­tra demo­gra­fia no són la con­seqüència de la nos­tra pre­dis­po­sició a aco­llir sinó a con­vo­car. Hem recla­mat i recla­mem mà d’obra apli­cant, sovint, pro­ves de selecció tan bru­tals com tra­ves­sar deserts, sal­tar tan­ques o cre­uar mars amb bar­que­tes. No ha estat ni és cap cons­pi­ració maligna, ni cap pla deli­rant i tenebrós; qui final­ment deci­deix el nom­bre d’immi­grants que es planta en un indret és el mer­cat de tre­ball i no la gene­ro­si­tat de les pres­ta­ci­ons, i només cal com­pa­rar Cata­lu­nya amb el País Basc per cons­ta­tar-ho. O obser­var l’índex d’immi­gració per regi­ons a tot l’Estat, o con­si­de­rar la dràstica reducció durant el llarg període poste­rior a la crisi del 2008 i l’incre­ment a par­tir del 2017.

Està bé que par­lem d’immi­gració sense tabús, però si ho fem sense par­lar de model econòmic no enten­drem res. Aquí hem recla­mat i recla­mem tre­ba­lla­dors per a la cons­trucció, el turisme, l’agroindústria o la cura de la gent gran. Els con­vo­quem i venen. No ha estat el mag­ne­tisme de la nos­tra ànima com­pas­siva sinó el mer­cat labo­ral que gene­rem. No m’entre­tindré en dra­mes per­so­nals, desi­gual­tats soci­o­e­conòmiques, pro­jec­tes de futur, ni drets humans ele­men­tals. Tam­poc en aque­lles para­do­xes clàssi­ques sobre les fron­te­res ober­tes al petroli, urani, col­tan o dia­mants i tan­ca­des a les per­so­nes. Ja sé que és inútil, però vol­dria evi­tar que la nos­tra exci­tadíssima ultra­dreta, que com totes les ultra­dre­tes del món cri­mi­na­litza la immi­gració i a la vegada defensa el model econòmic que la con­voca, em pengi a mi i a l’arti­cle allò de bonista, woke i pro­gre papa­na­tes.

Pas­sa­rem, per tant, xiu­lant sobre les res­pon­sa­bi­li­tats històriques i no afe­giré ni un mot al que tot­hom pot evo­car solet quan s’esmenta l’escla­visme, el colo­ni­a­lisme, el neo­co­lo­ni­a­lisme, l’espoli de les trans­na­ci­o­nals, els cops d’estat induïts o les guer­res pro­vo­ca­des pels recur­sos i la geo­política. Cen­trem-nos en els dèficits i fan­tas­mes d’aquesta estre­mida peça de món que ocu­pem. Un edi­to­rial per­fec­ta­ment lúcid que aquest diari va publi­car fa uns dies sobre l’isla­mofòbia i la immi­gració va ser repro­vat per uns quants lec­tors. Cata­lu­nya, com el País Basc, era un ter­reny poc fèrtil per a la ultra­dreta i, aquí, els par­ti­da­ris d’escam­par l’odi s’havien de refu­giar en l’espa­nyo­lisme, clara­ment més pro­pici. Això està can­vi­ant. La gran apor­tació de l’Orri­ols i com­pa­nyia és demos­trar que també podem ser uns mise­ra­bles. O encara més, que podem ser tan mise­ra­bles com deien i diuen alguns espa­nyo­lis­tes. I quan dic mise­ra­bles vull dir into­le­rants, exclo­ents, racis­tes, xenòfobs i, sobre­tot, auto­des­truc­tius.

El model econòmic fa figa i les nos­tres soci­e­tats estan en crisi per raons que són per­fec­ta­ment iden­ti­fi­ca­bles. Arreu la ultra­dreta ens exhorta a mirar cap a baix per evi­tar que girem els ulls amunt, però en el nos­tre cas, a més d’atiar una ràbia ado­les­cent que agreuja tots els pro­ble­mes que denun­cia, ser­veix per degra­dar i des­truir l’inde­pen­den­tisme. Com s’afir­mava a l’edi­to­rial, la delinqüència, la misogínia, els gue­tos, els dèficits a l’escola, la sani­tat o la con­vivència, es poden cor­re­gir amb polítiques públi­ques robus­tes i les eines d’un estat. I can­vi­ant un model econòmic que ens des­tru­eix soci­al­ment en bene­fici de molt pocs, hi podríem afe­gir. És a dir, tot el que la ultra­dreta ha vin­gut a impe­dir ati­ant una mala maror desen­fo­cada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia