Nadal

Als que, de tant en tant, ens agrada fer balanç de les coses, atu­rar-nos un moment a con­tem­plar el que anem dei­xant enrere, ja tenim aquí els dies ido­nis per fer el nos­tre repàs par­ti­cu­lar. No sé quina mena de meca­nisme psi­cològic s’activa quan sen­tim aquesta neces­si­tat de repen­sar-nos just en aques­tes dates, i fer plans, per insig­ni­fi­cants que puguin sem­blar, en fran­que­jar aquesta bar­rera arbitrària del temps que és el canvi d’any. Per a alguns, entre els quals m’incloc, és un petit acte alli­be­ra­dor, una manera de cer­car la calma enmig del bro­git diari i posar pers­pec­tiva a l’esde­ve­nir cons­tant.

Com una onada, cada any avança impla­ca­ble cap a la platja i retro­ce­deix cap al món del pas­sat. Quant de bo i quanta desgràcia haurà por­tat al món aquest 2024! Ara és moment de recor­dar-ho, en temps de litúrgies de l’hivern aca­bat d’arri­bar. Més enllà de la degra­dació de la festa, Nadal encara con­serva el seu sen­tit. Mol­tes famílies, entre les quals també incloc la meva, con­viu­ran enguany amb una absència recent. “Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d’infan­tar i un temps de morir, un temps de plan­tar i un temps de collir”, diu la Bíblia. També un d’aco­mi­a­dar a qui ens ho ha donat abso­lu­ta­ment tot.