Retorn al simbolisme

La set­mana pas­sada, la imatge d’un cotxe amb la matrícula 1-O-2017 sor­tint de la Casa de la República a Water­loo era la màxima expressió del sim­bo­lisme en política. Val més una imatge que mil parau­les? En alguns moments sí. Sobre­tot si el que visu­a­litzàvem era una foto­gra­fia sor­pre­nent. L’expre­si­dent Car­les Puig­de­mont i l’exvi­ce­pre­si­dent Oriol Jun­que­ras junts dins d’un mateix cotxe és, sens dubte, una imatge que ha cos­tat molt de tenir després de les con­seqüències deri­va­des de l’1-O. Perquè, mal­grat les dis­crepàncies, també tenen coin­cidències. De fet, així ho va adme­tre el mateix pre­si­dent a l’exili després de la tro­bada amb el líder repu­blicà. És evi­dent que la tro­bada era necessària, fins i tot, impres­cin­di­ble si la volun­tat de Junts i Esquerra Repu­bli­cana és recu­pe­rar el lide­ratge que tots dos par­tits inde­pen­den­tis­tes van tenir i que va defi­nir, durant un anys, el rumb polític del país. Pro­ba­ble­ment, les dues for­ma­ci­ons s’han dis­tan­ciat tant els dar­rers temps que seria difícil pen­sar ara en la pos­si­bi­li­tat de bas­tir un front comú o uni­tari, tant a Madrid com d’opo­sició a l’exe­cu­tiu soci­a­lista a Cata­lu­nya. Tot i així, que s’esce­ni­fi­quin els pri­mers pas­sos per gua­nyar una millor inter­lo­cució entre els líders és, sens dubte, trans­cen­dent. Això no vol dir que tot ple­gat com­porti, de forma immi­nent, can­vis en les dis­pu­tes entre tots dos par­tits o una millor coor­di­nació en temes naci­o­nals o de país. Seria el desit­ja­ble? Sí. En aquests moments és pos­si­ble? Sem­bla com­pli­cat. S’acu­mu­len massa retrets, recels i des­con­fi­an­ces. Alhora, tam­poc és fàcil en aquests moments defi­nir un full de ruta dins del movi­ment inde­pen­den­tista. Hi ha més deso­ri­en­tació que estratègia, més con­fusió que lide­ratge. Cal res­ta­blir la con­fiança, fixar nous objec­tius i adap­tar-se al con­text.

Tot depèn, també, de la cor­re­lació de for­ces que hi ha al Par­la­ment de Cata­lu­nya i al Congrés dels Dipu­tats. I, per tant, de la capa­ci­tat d’influència dels par­tits inde­pen­den­tis­tes en aquest tau­ler polític. De fet, a La Mon­cloa sem­bla que tenen assu­mit que els serà molt difícil tenir pres­su­pos­tos i que, alhora, han entrat en una nova fase de la relació amb Junts. Sánchez no sap si podrà dila­tar gaire la legis­la­tura amb una majo­ria tan precària però, de moment, es resis­tirà a forçar una nova con­vo­catòria elec­to­ral. De fet, aquest esce­nari tam­poc convé a Junts perquè no saben què pas­sa­ria després d’uns comi­cis, si serien capaços de reva­li­dar el poder de nego­ci­ació que ara tenen. Per això, els jun­tai­res seguei­xen fent èmfasi en els incom­pli­ments del PSOE. Els soci­a­lis­tes i el mateix govern espa­nyol podrien fer més ges­tos davant la nega­tiva del Tri­bu­nal Suprem a apli­car l’amnis­tia a Car­les Puig­de­mont? Pro­ba­ble­ment, sí. De la mateixa manera que, encara que tin­gui només un valor simbòlic, Pedro Sánchez s’hau­ria de reu­nir amb el pre­si­dent a l’exili. Seria una manera de reconèixer que és un inter­lo­cu­tor polític vàlid. La Mon­cloa mai ha des­car­tat del tot aquesta tro­bada però tam­poc és capaç d’aga­far l’agenda i posar una data. I si aquí hi sumes altres temes que estan “pen­dents” com l’ofi­ci­a­li­tat del català a la Unió Euro­pea o el traspàs de com­petències en immi­gració a Cata­lu­nya, exigències que es van pac­tar després de la inves­ti­dura, tot fa indi­car que Espa­nya no tindrà pres­su­pos­tos aquest 2025. Però pot­ser tam­poc els acon­se­guirà el govern de Sal­va­dor Illa.

Les nego­ci­a­ci­ons entre Junts i el PSOE tenen, també, deri­va­des en els soci­a­lis­tes cata­lans. Perquè per molt que s’esfor­cin des de la plaça Sant Jaume, pro­ba­ble­ment aquest any segui­ran amb uns comp­tes pror­ro­gats. Sem­bla poc pro­ba­ble que arri­bin a acords amb Junts i tam­poc amb Esquerra. Jun­que­ras segueix pen­dent del congrés que la for­mació cele­brarà al mes de març i això pot deter­mi­nar la posició que tin­dran a par­tir d’ara en les rela­ci­ons amb els soci­a­lis­tes a la Gene­ra­li­tat o, també, en altres ins­ti­tu­ci­ons de pes sig­ni­fi­ca­tiu com és l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona.

Tot­hom viu més pen­dent del tac­ti­cisme i el sim­bo­lisme d’un o altre movi­ment que no pas de la capa­ci­tat real de com­plir unes fites, res­pon­dre a unes exigències o resol­dre pro­ble­mes. Perquè el CIS con­ti­nua plas­mant que l’habi­tatge, la crisi econòmica o l’emergència climàtica són les pre­o­cu­pa­ci­ons que tenen els ciu­ta­dans. Per tant, foca­lit­zar-se en això i tenir uns comp­tes actu­a­lit­zats per fer-hi front hau­ria de ser la pri­mera pri­o­ri­tat.