Mas, més raó que un sant

Fins allà on ha arri­bat Artur Mas en les seves decla­ra­ci­ons a Diari de Bar­ce­lona sobre les rela­ci­ons que s’han de tenir amb Aliança Cata­lana, no hi ha res més a fer que treure’s el bar­ret, mos­trar-hi abso­lut acord i abraçar-lo si ens el tro­bem. Algú ho havia de dir, i les decla­ra­ci­ons de Mas són més meritòries perquè ja sabia que li cau­ran tots els rui­xats ima­gi­na­bles de tots els rui­xa­dors haguts i per haver. Si d’alguna cosa ha pecat Artur Mas és de que­dar curt. No és només Junts qui ha de poder par­lar amb els d’Orri­ols, i no és només par­lar el que han de poder fer. Com el mateix Mas diu, no cal que “mun­tin estratègies con­jun­tes”. D’acord, pot­ser no és hora, ni toca. Estratègies, no. Però del per­niciós, esguer­rat, inútil i fatídic “cordó sani­tari” a “l’estratègia con­junta” hi va un ampli ven­tall. A saber. La tàctica com­par­tida. El diàleg orga­nit­zat. L’acord pun­tual. L’abraçada pro­to­col·lària. La foto­gra­fia ceri­mo­nial. L’encai­xada de mans. La tru­cada de telèfon. La con­versa entre pas­sa­dis­sos i la salu­tació edu­cada. La veri­tat és que ja han sor­tit des de la supe­ri­o­ri­tat ideològica moral de l’esquerra de saló i dels capo­la­pa­ra­des a ana­te­ma­tit­zar el parer d’Artur Mas i a recor­dar que Junts, al juliol, va ree­di­tar el pacte par­la­men­tari anti­fei­xista jun­ta­ment amb el PSC, ERC, Comuns Sumar i la CUP. Trobo que el cas és que si el pacte pro­hi­beix “par­lar” amb AC, el que s’ha de fer és espar­ra­car-lo, perquè Mas té més raó que un sant.