Independència frívola

Catalunya ha viscut durant els darrers mesos una autèntica sotragada nacional. Una part gens menyspreable de la societat ha arribat a la conclusió que no paga la pena continuar lligats a un Estat que no els compensa i que més aviat els menysprea o els agredeix. Hi han contribuït la frivolitat del govern del PSOE, l'agressivitat del PP a l'oposició i la contundència dramàtica d'algunes institucions bàsiques i cucades com el Tribunal Constitucional o el Defensor del Poble. L'afirmació no és gens gratuïta ni conseqüència d'una voluntat interessada. D'un costat, les enquestes presenten un augment dels partidaris de la independència, amb tants matisos, reserves o manipulacions per rebaixar-la com es vulgui. De l'altre, centenars d'associacions s'han constituït en una xarxa civil que ha estès les consultes sobiranistes arreu del país i desenes d'ajuntaments han començat a aprovar mocions per desvincular-se “moralment” de la Constitució espanyola. A l'altre costat alguns catalans hi han reaccionat a la contra. Senyal que detecten un perill que fins ara menystenien. Les banderes espanyoles en molts balcons del país no es van acabar amb la victòria de la selecció espanyola en el darrer mundial ni responien exclusivament a una febrada esportiva “sense política” com idiotament reivindiquen encara alguns directius dels nostres principals clubs. Són moltes les que no han estat retirades o les que han tornat a rebrotar ara arran de la celebració de la Diada.

El mateix president de la Generalitat ha definit la pròxima legislatura com una etapa històrica diferent i n'ha destacat la transcendència afirmant que la decisió de les urnes afectarà “tota una generació”. És obvi que Montilla exagera perquè té les enquestes en contra, necessita dramatitzar la situació i remoure el seu electorat menys satisfet amb la seva gestió, però també és evident que el primer secretari del PSC és conscient d'una realitat que a Madrid no han detectat en la importància que la defineix.

I tanmateix aquest moment que sembla històric sense caure en l'exageració habitual del terme porta implícits molts desconcerts. Els partits polítics catalans no han sabut reaccionar davant els canvis socials. El PSC continua apel·lant a un federalisme que, senzillament, no és viable perquè per a un acord entre dos que alteri les regles del joc sempre calen exactament dos. I no és el cas. Cada reforma forçada que cedeix el PSOE per reconduir la sentència del Constitucional és aplicat per sistema “a tota l'estructura autonòmica”. L'autonomisme a Catalunya ja no porta enlloc. I a Madrid només accepten una asimetria: la que consagra –mai més ben dit– la Constitució respecte al règim financer del País Basc i Navarra. La reivindicació del concert econòmic que proposa Convergència i Unió xoca contra aquesta realitat i no aconsegueix atraure cap entusiasme civil. L'activisme social que acompanya qualsevol reivindicació nacional en aquest país s'ha situat en una altra òrbita més ambiciosa. Pel que fa als partits que es proclamen pròpiament independentistes, haurà de passar la remoguda electoral per saber quina consistència tindrà el pòsit després de tanta sacsejada. Per ara només han estat capaços d'exhibir desorganitzacions i divisions. I es defineixen més per l'hostilitat contra els altres que per la complicitat i la unitat d'acció necessària.

Però, acabi com acabi tot aquest procés electoral, l'adjectiu que no hauria de definir més l'anhel i el moviment independentista a Catalunya és la frivolitat. La frivolitat de posar data a un referèndum que els seus instigadors saben que ni podran convocar ni podran guanyar a termini fix. La frivolitat dels que se senten els únics posseïdors de la veritat nacional i encara perpetren divisions ideològiques feridores entre “dretes” –els dolents– i “esquerres” –ells, no cal dir-ho– amb la superioritat moral que ha definit els autodenominats progressistes en aquest país des del final del franquisme. La frivolitat dels que són capaços de creure que poden guanyar aquestes eleccions i proclamar la independència des del Parlament el 29 de novembre. La frivolitat dels que busquen qualsevol argument per estigmatitzar altres independentistes perquè no són prou purs o perquè perpetren el “personalisme” que també els defineix a ells. La frivolitat dels que creuen en el sant miracle.

No hi haurà miracles. Ni el 29 de novembre d'enguany ni l'Onze de Setembre del 2014. El camí cap a la independència a Catalunya, difícil i sacrificat, comporta convèncer-ne de la necessitat les persones i les entitats que ara lideren la societat. O desbordar-les i substituir-les democràticament. Des del Fomento del Trabajo Nacional fins a la UGT. Des del Círculo Ecuestre fins al d'Economia. Una societat en què la majoria dels mitjans de comunicació propis rebutgen aquesta opció i on la influència dels externs encara és dramàticament excessiva no pot anar-se'n a dormir una nit unionista i llevar-se l'endemà independentista. I aquesta reflexió, compartida per molta gent sensata, no pretén desembocar en l'escepticisme ni en l'esterilitat. Més aviat al contrari. Proposa convenciment elaborat, treball seriós, eficiència i excel·lència en tots els fronts i persistència fins al final. L'alternativa és la multiplicació de les consignes, de les acusacions, dels partidets, de les banderes als balcons i de poca cosa més. Als partidaris més fervents de l'unionisme, dins i fora, ja els estan bé els crits al carrer si ells continuen controlant tots els centres del poder del país.