Opinió

l'entrevista

“L'art només surt a la tele quan Tàpies fa anys”

Accepta el repte amb entusiasme, suposo. I amb ganes de fer molts canvis, també?

Rellevo la Pilar Parcerisas amb un projecte continuista del tot, perquè el cert és que ella ha aconseguit que l'associació tingui més presència pública que mai. I aquest és el camí que hem de seguir fent els pròxims anys.

Què vol dir més presència?

Doncs que quan es creïn tribunals i jurats d'experts no només es tinguin en compte els artistes, galeristes i directors de museus. Nosaltres hi hem de tenir veu pròpia sempre. En els dos jurats de les dues primeres convocatòries del pavelló català de la Biennal de Venècia no n'hi ha hagut cap, de crític. Bé, Vicent Todolí, però com a director de la Tate Modern de Londres. Ens vam queixar en una carta que vam enviar a Josep Bargalló, el director de l'Institut Ramon Llull. No teníem res contra els altres membres del jurat, al contrari. Bargalló ens va contestar i ens va donar la raó. Ens va dir que la pròxima edició no tornarà a passar.

La crítica d'art s'ha hagut de reinventar els últims temps.

Sí, hem hagut de buscar nous camins, per força. La crítica d'art als diaris és pràcticament residual, però nosaltres seguim donant la nostra opinió. En comissariats d'exposicions, fent crítica analítica, assessoria de compres d'obres...

No només la premsa escrita els ha fallat. Molts galeristes han perdut la sensibilitat de fer catàlegs a cura d'un crític. Una pena?

El món de les galeries també ha canviat molt, han perdut molt protagonisme amb l'obertura dels grans museus. I, més que falta de sensibilitat, ja no els resulta rendible fer catàlegs. Per sort, encara n'hi ha que en fan.

On més els agradaria donar la seva opinió?

Una batalla pendent és la dels mitjans de comunicació de masses, és a dir, la televisió, que minimitzen els temes artístics si no és per parlar de la gran exposició de torn. L'art només surt a la tele quan Tàpies compleix anys.

I per què val la pena escoltar l'opinió d'un crític?

L'art no és una religió i, per tant, no hi ha dogmes de fe. Però tampoc tot val. El crític d'art és una persona que ha estudiat, que s'ha format per donar la seva opinió, per dir “això està bé i això no”. Per això som uns intermediaris importants en el sector artístic.

I la crítica interessada?

No és un problema exclusiu de la crítica d'art, no?

És un tòpic, però ben real: hi ha molta crítica d'art totalment incomprensible.

És veritat, falta transparència. Hi ha crítics que no en saben més i d'altres que ho fan expressament. José Luis Brea, que ha mort fa poc, era críptic voluntàriament. Ara bé: tothom ha d'entendre una crítica d'art? Quina ingenuïtat. Ens agradi o no, l'art és elitista.

De tots els problemes del sector artístic català, quin creu que és el més preocupant?

El que té l'artista quan ha de donar a conèixer la seva obra. Ho té realment complicat. Tinc la sensació que els nostres museus tenen molt poca relació amb els nostres artistes vius. Ens hauríem de preguntar què estem fent pels artistes emergents.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.