Articles

No tenim dret a hipotecar el futur

dels nostres descendents

Insolidaritat generacional

“És tenir molta barra fer-se
el simpàtic parlotejant de “lo social” i de la solidaritat universal, quan no és un mateix qui ho ha de pagar”

Des d'un punt de vista pres­su­pos­tari, l'estat és com una immensa llar fami­liar. Quan no es tenen prou diners per fer des­pe­ses extra­or­dinàries es demana un préstec. Per can­viar el cotxe o per com­prar un habi­tatge. L'estat en demana per fer obra pública o finançar altres inver­si­ons. Però és mal senyal que les famílies dema­nin préstecs per cobrir les seves des­pe­ses habi­tu­als –perquè no arri­ben a fi de mes–. Com tam­poc convé que els estats s'endeu­tin per pagar la seva des­pesa cor­rent (sala­ris, man­te­ni­ment d'ins­tal·laci­ons, etc.). És dolent perquè això vol dir que, per viure nor­mal­ment, sense fer cap extra, es gasta més del que s'ingressa.

Hi ha una diferència, però, entre les famílies i l'estat. Quan un par­ti­cu­lar demana un préstec, l'enti­tat que l'ha d'ator­gar ana­litza si aquell senyor el podrà tor­nar. Els estats, en canvi, poden can­cel·lar préstecs dema­nant-ne de nous. Allò que a la vida civil es diu fer una pilota. Com ho fan? Doncs eme­tent deute públic que la gent d'arreu del món com­pra. I per què aquesta gent, que no es refi­a­ria d'un par­ti­cu­lar, sí que es refia d'un estat? Doncs perquè saben que, en cas que no tin­gui prou diners, aquest estat fabri­carà moneda. Perquè l'estat pos­se­eix la màquina d'impri­mir bit­llets.

Però aquest no és el cas que ens ocupa ara, perquè els estats de la zona euro, com Espa­nya, han emès, i eme­ten, deute i, per con­tra, no poden impri­mir moneda. Una situ­ació nova. Com que ara els estats de l'euro­zona ja no con­tro­len la màquina de fer bit­llets, el que compta és la seva solvència econòmica i pro­duc­tiva. ¿Poden gene­rar prou recur­sos per tor­nar els deu­tes? I d'aquí ha vin­gut la des­con­fiança amb deter­mi­nats estats com ara els PIGS (Por­tu­gal, Ire­land, Gre­ece, Spain). Es refien d'Ale­ma­nya, de França, de Bèlgica... fins i tot d'Itàlia. Però dels PIGS...

I més enllà de la con­fiança que no merei­xem per poder seguir endeu­tant-nos i man­te­nir aquesta pilota finan­cera, es plan­teja un dilema moral. ¿Tenim dret a actuar com fins ara, pas­sant als nos­tres fills els deu­tes gene­rats per la nos­tra par­ti­cu­lar manera d'enten­dre l'estat del benes­tar? Quin tipus d'ego­isme inso­li­dari es aquest? Espa­nya porta molts anys vivint per sobre les seves pos­si­bi­li­tats. En haver gas­tat supèrflu­a­ment més del que ingressàvem, ens hem hipo­te­cat en excés, i hem pas­sat el deute a les noves gene­ra­ci­ons.

És tenir molta barra fer-se el simpàtic par­lo­te­jant de “lo social” i de la soli­da­ri­tat uni­ver­sal, quan no és un mateix qui ho ha de pagar. No tenim cap dret a hipo­te­car el futur dels nos­tres des­cen­dents men­tre gan­du­le­gem i ens com­por­tem com señori­tos. Fa uns dies, a l'Econòmic de l'Avui, en Fran­cesc Gra­nell posava com a exem­ple de mal­ba­ra­ta­ment de recur­sos els inútils cen­tres muni­ci­pals poli­va­lents –cen­tres que, per cert, a Ale­ma­nya no es poden per­me­tre–. Aquest tipus de d'ins­tal·laci­ons són el para­digma de la fri­vo­li­tat. Pen­sar-se que es té dret a tot, i que un altre ho pagarà, cons­ti­tu­eix una immo­ra­li­tat.

Jo vol­dria poder-me mirar al mirall de la història d'una manera digna. Encara que ja no hi seré, de mi que­darà una cosa: el meu lle­gat. I no vull que aquest lle­gat s'hagi d'aver­go­nyir quan les futu­res gene­ra­ci­ons, ofe­ga­des pels deu­tes de la nos­tra, pas­sin comp­tes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.