Articles

La desunió de l'independentisme

davant les eleccions del 28-N

La crisi no ha arribat

“La independència no depèn del que passi el proper 28 de novembre. Els resultats poden accelerar o retardar la crisi, però si les energies del subsòl són reals,
elles faran la feina”

Sembla que amb el darrer article vaig desorientar alguns lectors. N'hi ha de convençuts que el consell d'emetre un vot nul en cas que els partits independentistes siguin incapaços de sumar era una estratègia per afavorir CiU. Em perdonaran aquests lectors tan difícils d'enredar, però em sembla una evidència cartesianament clara i distinta que l'última cosa que interessa a CiU és un devessall de vots nuls, que l'allunyarien de la majoria absoluta. A la inversa, ¿algú pot creure que un independentisme fraccionat no és el millor regal per a la resta de partits? Però el país va curull de teories conspiratives i els opinadors no ens podem desviar ni un mil·límetre del guió d'una o altra ortodòxia, i així tothom al seu nínxol, com els coloms al colomar.

Que cal no confondre unitat amb dirigisme m'ho ha fet veure un dels candidats del nou independentisme titllant el meu article de greument irresponsable i acusant-me a mi de servir interessos ocults, cosa que encara no havia fet cap altre polític malgrat haver-ne censurat alguns que també tenen dret a confondre la seva ambició particular amb el bé general. L'independentisme, espai propens a la incontinència purista i al tu quoque intempestiu, hauria de vetllar per que no hi niï el terror virtuós en la lluita pel poder. ¿No és el principal obstacle a la unió, que els que pretenen rendibilitzar el sentiment popular imposin definicions autocomplaents del que és i no és responsable? ¿I no ho és, d'irresponsable, fraccionar una força que es nodreix d'un mateix objectiu i d'una mateixa voluntat de transcendir la ideologia? El senyor Puigcercós és lliure d'opinar que l'independentisme no es fracciona sinó que es multiplica, com el pa i els peixos a la vora del mar de Galilea, però el 29-N dirà si efectivament hi haurà més independentistes al Parlament dels que hi havia el 2004 abans del miracle.

No proposo cap dogma de fe, però considero que alertar del perill d'esbravar en rivalitats una força que importa mantenir concentrada és menys irracional que confiar en l'efecte catàrtic d'unes eleccions on la llei d'Hondt convertirà en residual una energia esquinçada en parròquies. O es que algú es pensa que deu o vint diputats portaran la independència? Al contrari, un mal resultat aguditzaria el ressentiment intestí, amb efectes de reversibilitat dubtosa. Fins i tot situats en un escenari postelectoral molt optimista, l'independentisme de moment hauria de centrar-se a anar decantant la resta del catalanisme cap a les seves tesis. A les declaracions unilaterals i els referèndums vinculants no s'hi arriba amb dogmatismes i excomunions. Agradi o no, tan important és el que faci CiU la propera legislatura com que un grup de diputats –com més gran millor– sostingui la credibilitat de l'única sortida digna pel conflicte nacional català. Però ¿quina credibilitat té proposar un horitzó nacional i alhora esbatussar-se per qüestions nominals com uns vulgars escolàstics?

Si l'independentisme s'estanca, com l'ase de Buridan, en el dilema entre alternatives raonablement similars, un vot de protesta a uns partits enrocats en el cisma visibilitzaria la unitat popular i la traslladaria a l'escena política. Qui sigui capaç d'albirar un lideratge superior en alguna de les marques independentistes que hi ha ara mateix al mercat electoral, aquest no té problema, i no seré jo qui li'n discuteixi la perspicàcia. Però qui senti pruïja de votar per mor del lema independència, aquest que voti salomònicament el partit que més hagi treballat per adequar la unitat d'objectius a la unitat d'estratègia. Sense cap dubte, aquest partit és el que més probabilitats té de reconduir el desgavell i formar la majoria indispensable.

A les seves Reflexions sobre la història, Jacob Burckhardt escrigué que mentre es preparen les crisis històriques es malgasta molta energia en xerrameca. Malgrat els impacients, la independència no depèn del que passi el proper 28 de novembre. Els resultats poden accelerar o retardar la crisi, però si les energies del subsòl són reals, elles faran la feina a desgrat d'aquests comicis. Però també podria passar que la muntanya parís un ratolí. El que em sembla segur és que l'independentisme no s'afeblirà si els electors apliquen la seva força moral a uns dirigents que aspiren a legitimar-s'hi, i en canvi hi ha el perill que es degradi si després de l'eufòria dels referèndums i les grans manifestacions tot queda en uns resultats escarransits i unes conductes personals ordinàries i en el fons esperables. Les revolucions (i la independència en seria una) no generen els seus líders tot d'una. Aquests emergeixen per tongades, conforme avança l'entusiasme i n'augmenta l'abast.

L'ascens d'ambicions polítiques a cavall d'un moviment rupturista no és cap novetat. La novetat d'una crisi històrica és l'afebliment dels principis legals que s'hi oposen. I ara mateix tenim el descrèdit de l'autonomisme en tant que pacte basat en la Constitució, que s'ha revelat impúdicament com a instrument de subjugació de Catalunya. El constitucionalisme triomfant ha acabat destruint la Constitució, tal com profetitzà Renan del destí de les institucions. Aquesta fatalitat, més que les lluites intestines per encapçalar els nous temps, és el que ha acabat equiparant l'statu quo amb decadència i obligat a mirar vers una altra legalitat. Però per materialitzar el somni importa molt que la visió rutilant d'un futur daurat per l'esperança no frustri la reflexió sobre els passos que cal fer perquè el moviment no vagi pel pedregar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.