Opinió

Alcem el crit!

Aquestes eleccions al Parlament seran les més transcendentals de la democràcia, perquè ens hi juguem que la independència de Catalunya s'apropi o s'allunyi. El sentiment de decepció per l'acció dels partits polítics catalanistes, tant d'esquerres com de dretes, ha augmentat de forma espectacular en l'electorat. Els sectors de la població més conscients i informats estan convençuts que els anys de “peix al cove” i de fer-nos simpàtics i bons jans a Madrid han passat. Convergents, socialistes, republicans i ecosocialistes, abassegats per les delícies que han experimentat en l'usdefruit de la seva privilegiada situació, es manifesten ara impotents per donar una sortida a l'atzucac en què es troba la pàtria, sotmesa a una crisi moral i política d'una summa gravetat. “Brandaven tota la il·legalitat postfranquista a llur favor, volien i volen governar el poble sense poble”, escriu Lluís Maria Xirinacs en La traïció dels líders.

L'Estatut ha esdevingut, finalment, una eina oscada per la reconstrucció nacional. Les eleccions significaran un revulsiu inimaginable i obligaran els partits catalanistes a definir un full de ruta clar per declarar la independència. El que podria semblar una utopia pot convertir-se en una realitat i en un període decisiu, en els anys més apassionants de la nostra vida. L'independentisme és ja un desig transversal de moltes capes socials que mai pensaven que s'havien d'afegir a aquest ideal.

L'espoliació fiscal i la involució que afecta la nostra llengua, junt amb les contínues agressions de la caverna mediàtica, han arribat a uns extrems intolerables i humiliants.

Quan un vaixell es troba en perill imminent de naufragi, la tripulació no perd el temps en feines accidentals o de simples adornaments (concert econòmic, pacte fiscal, federalisme…), no s'entreté a repintar la part visible de l'embarcació o a enlluentir els llautons de les baranes. Aleshores és la necessitat la que mana. I ara la necessitat reclama la independència. “Però les lleis de la necessitat són duríssimes i només poden assuavir-se si s'apliquen voluntàriament, per consens majoritari, abans que esdevinguin, palmàriament, una qüestió de vida o mort”, va deixar escrit Joan Oliver (Pere Quart) sobre l´estratègia a seguir.

Empobrits i endeutats per les formidables disbauxes de la transició, ara toca combatre afanyosament i amb tots els mitjans pacífics al nostre abast per reconstruir la pàtria-terra que amenaça ruïna. I aquest front compacte i consensuat ha de sorgir de la nova composició del Parlament català, amb més voluntats sobiranistes que mai.

La campanya electoral, però, serà plena d'esculls amagats, trencacolls de tota mena i de menysteniments per a tots els qui volem alçar el crit d'alerta i toquem a sometent davant la badoqueria, la indiferència i l'alienació. La crisi econòmica no es podrà resoldre des de la supeditació a l'Estat espanyol, que mentre ens espolia ens segueix reclamant solidaritat. Aquesta esquizofrènia ha durat massa anys. Ha arribat l'hora. O reaccionem o recaurem en un estat ignominiós del qual difícilment en aixecarem.

El 28 de novembre ha de començar una etapa irreversible i entusiasta per recuperar la dignitat d'un poble que vol tenir una veu pròpia en l'Europa lliure, ecològica i solidària.

Autor de “L'econacionalisme” i cofundador d'Els Verds-Alternativa Verda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.