Opinió

Visca (també) la Bretanya

He rebut carta d'un amic bretó, amb qui ens conei­xem des de fa quasi cin­quanta anys. De quan ell estu­di­ava al semi­nari de Ren­nes i jo al de Girona, per un inter­canvi d'adre­ces que es feia in illo tem­pore a través de Pax Christi. Ara viu a Nimes, jubi­lat i interes­sat per tot, imbuït encara d'aque­lla mena de curi­o­si­tat inte­gral, d'aquell mis­teriós ape­tit de conei­xe­ments (sem­blava pre­ten­dre fer-nos subs­ti­tuir l'ape­tit d'ali­ments) que s'ense­nyava en el que Pla deno­mi­nava “la millor uni­ver­si­tat del món”, el Semi­nari, on hi sedas­sa­ven ado­lescència i joven­tut els que volien ser cape­llans –o ho deien.

El meu amic bretó, inde­pen­den­tista a la fran­cesa (vull dir encara amb mol­tes menys pos­si­bi­li­tats que nosal­tres), no se sap ave­nir que en la nos­tra cam­pa­nya elec­to­ral s'hagi par­lat d'inde­pendència amb tota natu­ra­li­tat. I és que l'última vegada que va venir aquí, ja fa una pila d'anys, fins i tot la paraula inde­pendència estava pro­hi­bida, no en piu­lava ningú, ni en forat ni en fines­tra. Al·lucina i està molt gelós, el que més li agra­da­ria seria poder anar a Ren­nes a votar la pos­si­bi­li­tat d'inde­pendència de la seva Bre­ta­nya.

Avui li he con­tes­tat. Li dic que crec en la pos­si­bi­li­tat que algun dia ens arribi la inde­pendència, perquè creure això no és pas més impro­ba­ble ni més fantàstic que mol­tes de les cre­en­ces moder­nes que avui ens empas­sem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.