La cançó de Bono

Com a pre­si­dent del Congrés dels Dipu­tats, José Bono pro­nun­cia un dis­curs el dia en què se cele­bra la Cons­ti­tució Espa­nyola, en l'acte ofi­cial d'home­natge a la llei de lleis. El par­la­ment de Bono fa pen­sar en aque­lles cor­ran­des de car­na­val que sen­ti­rem d'aquí un parell de mesos. El to no és pas irre­ve­rent i fes­tiu, però la cançó té una forma simi­lar. En les cor­ran­des, les estro­fes estan dedi­ca­des a la crítica de fets d'actu­a­li­tat, men­tre que la tor­nada, el refrany o la retronxa sol ser, sota una forma o altra, una lloança del rei Car­nes­tol­tes. En el dis­curs de Bono sem­pre hi ha referències direc­tes i sovint també crítiques a fets d'actu­a­li­tat, men­tre que la tor­nada, el refrany o la retronxa és una lloança de la uni­tat d'Espa­nya. Aquest any, Bono va pro­nun­ciar el dis­curs el mateix dia que la premsa publi­cava les opi­ni­ons més aviat bur­les­ques que ins­pi­rava a l'exam­bai­xa­dor nord-ame­ricà, Aguirre. Bono va ate­nir-se als pre­ce­dents i va com­plir la tra­dició. Va car­re­gar fort con­tra els con­tro­la­dors aeris, va cri­ti­car l'espe­cu­lació finan­cera inter­na­ci­o­nal que per­ju­dica els estats, va bur­xar una mica el PP –sense fer sang atès el caire pro­to­col·lari de l'acte– i, natu­ral­ment, va anar a parar, al final de cada estrofa, a la tor­nada de sem­pre: la indis­so­lu­ble uni­tat d'Espa­nya. És el gran tema. Tota la resta són qüesti­ons tan­gen­ci­als i cir­cums­tan­ci­als: els con­tro­la­dors, mili­ta­rit­zats; els mer­cats, un dia o altre tor­na­ran a la calma. Però la uni­tat d'Espa­nya, ah, nois! la uni­tat es veu que només es pot sal­var a còpia d'insis­tir-hi, cada any, tan­tes vega­des com cal­gui. “És més el que ens uneix que el que ens separa”, va dir Bono. Quan­tes vega­des hem sen­tit aquesta frase? Quan­tes vega­des la deu haver pro­nun­ciat ell mateix? Quan s'insis­teix tant en una idea, vol dir que alguna cosa no fun­ci­ona, que no n'aca­bem d'estar segurs ni con­vençuts. Per Bono, allò que ens uneix és “la terra, l'idi­oma, el clima, els valors i la història”. Si ana­litzéssim cada un d'aquests fac­tors tindríem feina per estona i pot­ser arri­baríem a con­clu­si­ons força dife­rents que les del man­xec