EL TEMPS QUE FUIG
Plegar
Espero que no els sàpiga greu, als diputats i diputades nous, que els regali un parell de consells
Fa set anys un meu amic em va regalar un consell que un seu amic li havia regalat, i ara jo us l'ofereixo, com en aquell conte clàssic xinès, Els bons amics –sabeu quin vull dir, oi–, que fa molta fred, tot és nevat i no hi ha res per menjar, però una pastanaga glaçada va passant generosament del conill al cavallet bru, del cavall al cabirol, del cabirol al... fins que torna al conill, que l'ha trobat primer... Doncs bé, el consell de l'amic del meu amic, si fa no fa, era: “Facis el que facis, triïs la feina que triïs, mira d'aportar-hi sempre alguna cosa personal, única, generosa”. És a dir: no treballis només per diners, ni només per ambició o seguretat, ni només per contactes o prestigi. Ara que plego no em puc estar de preguntar-me si de veritat ho he donat tot –aquell plus d'esforç i de rigor, d'empatia i sinceritat, d'alegria i de paciència– o si, simplement, he complert amb la meva obligació, i punt. La qüestió és més important del que sembla. El neuròleg Rogeli Armengol diu que per viure bé i per morir bé cal valorar el que hem fet bé en la nostra feina –en les nostres feines–, per senzilles que hagin estat. (Per exemple: aquests dies de tants regals, fixeu-vos com emboliquen els paquets els botiguers. N'hi ha que són un nyap i d'altres una meravella!).
Ahir es va constituir el nou Parlament. Ningú m'ho ha demanat, però espero que no els sàpiga greu, als diputats i diputades nous, que els regali un parell de consells. El primer, el més important, que pactin amb la família, perquè la necessitaran incondicionalment; no se'n sortiran pas, tot sols. El segon: que només és política, i que una proposta de resolució no sonarà mai tan bé com el conte d'abans d'anar a dormir que massa vegades no podran explicar als seus fills. Tercer: que no s'enganyin; la vida de veritat sempre és a fora del Palau. Quart: que els altres també tenen una mica de raó, i a vegades en tenen molta. Cinquè: que això no és per sempre; la política ha de ser provisional, accidental i passatgera i, sobretot, cal saber plegar a temps. I quan pleguin, s'han de preguntar si ho han fet bé.
Molta sort, de tot cor.
