Prou de màrtirs

Parar l'altra galta —ho saben els cristians de totes les confessions i totes les litúrgies— és bo per guanyar-se el cel però no ha servit mai per fer la pau a la terra. El cristianisme es va expandir a redós de l'imperi romà fins a superposar-s'hi i substituir-lo, i no sembla pas que pugui sobreviure gaire temps sense un imperi que el defensi i s'hi identifiqui. La força de les pròpies idees i les ficcions de l'anomenat diàleg interreligiós semblen insuficients per garantir, no la supervivència d'unes institucions, no el llegat d'una tradició, ni tan sols la vida mateixa dels fidels. La matança de cap d'any a Alexandria no té res de nou, és un episodi més d'una guerra d'extermini religiós, ètnic o les dues coses alhora, que només pot passar desapercebuda fent un gran esforç de desinformació.

Immediatament després de la primera declaració papal —“Aquest vil gest de mort (...) ofèn Déu i la humanitat sencera”—, els matisos afegits per la diplomàcia vaticana, que aviat sembla disposada a disculpar-se per haver-se trasbalsat pel fet, demostren la tràgica soledat en què resten els cristians d'Egipte, com els de l'Iraq, com els del Líban, en les terres precisament on va néixer la religió cristiana. Igual com va passar amb la lliçó de Ratisbona, a l'inici del pontificat de Ratzinger, un dictamen correcte queda tot seguit difós en un magma d'imprecisions que desorienten els propis tot incentivant els hostils, que hi veuen amb raó un símptoma de debilitat. Europa és a hores d'ara incapaç d'entendre què passa i encara més de reaccionar, Amèrica només ho farà en defensa dels propis interessos. Quan només queda la paraula, estaria bé que almenys fos clara, ferma i decidida; intransigent quan, com ara, convé.