La vida no és justa

Encara que sabem que la vida comporta riscos per ella mateixa i que no totes les desgràcies són imputables a algú a qui puguem exigir indemnització, ens agrada especular sobre la nostra capacitat de preveure i fins i tot d'evitar els mals del món. Després del fet, resulta que tothom és molt savi i s'ho veia a venir; però si haguéssim de detenir tots els qui manifesten alguna raresa esporàdica com les de Pere Puig, l'assassí de quatre persones a Olot, n'hi hauria més a dintre que a fora, i ni la reforma sanitària d'Obama hauria pogut impedir que un ximplet com Jared Lee Loughner anés caient en un deliri criminal que el va conduir a fer una matança. I si davant crims com els esmentats, per proximitat o perquè han tingut especial fortuna mediàtica, ens posem a buscar explicacions irracionals –com la propensió a l'assassinat existent en el paisatge garrotxí, o la influència del discurs del Tea Party, un moviment polític amb el qual l'acusat ni tan sols tenia contacte–, no fem més que agreujar el malestar que ens provoquen. En pel·lícules com Matchpoint, Woody Allen ha treballat la idea que moltes vegades els dolents tenen sort i els bons no se'n surten i que les nostres vides depenen en últim terme de l'atzar, en contra d'una tradició narrativa de segles amb desenllaços moralistes, en què les bones accions resulten premiades i les dolentes castigades. Haurem de conviure sempre amb la incomoditat de no haver vist venir l'assassí, i sense altre consol que castigar-lo en els casos que, a vegades només per sort, hem aconseguit trobar-lo. La impotència davant el mal forma part de la condició humana, així com el seu inevitable correlat: l'esperança en una justícia més alta que posi cadascú en el seu lloc.